Sobre un full, un efímer setcentista català de temàtica mèdica

Sobre el dolor no van equivocar-se mai els vells mestres: que bé que van entendre el lloc que té entre els homes, com sorgeix mentre algú altre menja, o obre una finestra, o simplement es passeja avorrit. (W. H. Auden, traducció de S. Oliva)

El divendres 26 de gener de 2019, en horari de matí i de tarda, es va celebrar a la sala Pi i Sunyer de l’IEC, a Barcelona, una jornada de treball molt fructífera sobre la valoració que ens haurien de merèixer els impresos efímers, aquesta vegada cenyits a l’àrea geogràfica rossellonesa. Ens hi vam presentar sis estudiosos que vam abordar diversos aspectes d’aquesta problemàtica. Va ser un col·loqui viu i amè, en el qual també van intervenir els organitzadors: Eulàlia Miralles, Albert Rossich, a més d’un grup molt representatiu d’arxivers i de bibliotecaris, representants de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, públic en general, etc.

Un servidor de vostès, en aquesta II Jornada del Corpus Textual de la Catalunya Nord, hi va aportar la descripció de 89 impresos rossellonesos (1585-1930), de temàtica diversa, provinents d’arxius públics i de col·leccions privades, una seixantena dels quals eren desconeguts de la comunitat científica que es dedica a la catalogació bibliogràfica, també de molts estudiosos del tema. Més endavant els treballs allí presentats es publicaran en unes actes que permetran valorar i posar en joc aquesta apassionant recerca.

Sobre els impresos efímers, cal dir que, sota aquest paraigua convencional, s’inclouen tot tipus d’impresos (butlles, bans, decrets, edictes, cèdules, recordatoris, cobles, goigs, estampes, passaports i altres menuderies de tipus religiós, administratiu, militar, sanitari, judicial, etc.). Per la seva fragilitat, sense cobertes, molts han desaparegut de l’escena; també es veritat que la majoria de biblioteques i arxius no els tenen en compte, no figuren catalogats enlloc.

A l’Antic Règim, bona part de les impremtes catalanes tenien una estructura petita, eren empreses familiars. A més de guanyar-se la vida imprimint alguns llibres ocasionalment, el gruix del negoci i de la facturació consistia en la impressió de documents diversos per a l’administració, alguns dels quals eren imprescindibles per a la millor governabilitat del país. Ja va costar Déu i ajuda posar-nos d’acord en aquesta jornada sobre la naturalesa d’aquests impresos, definir-ne els marges polièdrics. La majoria són fulls o petits impresos, molts dels quals foren editats sense peu d’impremta, lloc i any.

Avui ofereixo als lectors de Vademècum un efímer setcentista, de l’època borbònica, de caire mèdic, sense peu ni lloc d’impremta, escrit en català, pertanyent a una col·lecció privada, que no vaig poder mostrar en aquella jornada, cenyida només als fullets en relació amb la impremta als Comtats del Nord. En successius lliuraments aniré donant a conèixer altres efímers prou interessants de temàtica diversa. Aquest és curiós per copsar com era i com es vivia la sanitat de l’època, la privada, només a l’abast d’uns grups privilegiats. La medicina acadèmica no era l’única opció que hi havia al mercat. Existia també la medicina domèstica, el representant més important de la qual fou el francès Auguste Tissot (1728-1797). Aquests corrents coexistien també amb el curanderisme més éclairé que pretenia fer miracles, al costat dels eixarmadors que creien poder curar els més ingenus amb el poder de les paraules.

Era Francisco Riera un cirurgià-barber itinerant?

Fotografia del carrer del Pou Rodó de Girona, quan als anys seixanta del segle passat formava part de la xarxa de carrers del prostíbul de la ciutat. Autoria desconeguda. Gentilesa del fons de CRDI de l’Arxiu Municipal de Girona.

Es tracta d’un imprès que repartia o feia repartir Francisco Riera, que es presentava com a cirurgià de l’armada espanyola, que venia de les campanyes Itàlia i que oferia els seus serveis a la ciutat de Girona amb permís de les autoritats pertinents. Tenia un despatx o consulta fixa o ocasional al carrer del Pou Rodó, un carrer estret i tortuós, on se suposava que hi havia un pou rodó, avui desaparegut, situat gairebé sota l’església de Sant Feliu. La seva dona l’ajudava pel que feia a les malalties i desordres que patien les dones. L’impressor usa de lletra cursiva per assenyalar el domicili del metge, les rúbriques sàvies, escrites en llatí.

D’aquest prospecte efímer, sense data ni peu d’impremta, n’he vist altres dos exemplars més en arxius gironins, encara que, ara per ara, no en pugui donar més referències perquè en altres moments no les vaig apuntar. En un d’aquests, al marge inferior, hi figurava escrit a mà el nom de la persona a qui anava adreçat. Riera o els seus ajudants en feien arribar exemplars a les institucions locals, a persones influents de diversos pobles del Corregiment, que sabessin llegir, perquè en fessin difusió entre les seves amistats. Arreu eren també coneguts els barbers que treballaven de manera itinerant. Feien extraccions dentals i sagnies. S’anunciaven amb una fusta pintada amb franges vermelles i blanques, tenien com a reclam els anomenats pals de barber.

Malauradament, després de consultar de diversos autors els tres volums del Diccionari Biogràfic de Metges Catalans (Barcelona: Fundació Vives i Casajuana, 1981-1983), no n’he tret l’aigua clara, sobre la personalitat d’aquest home. Al tercer volum (fitxa núm. 4215, p. 34) hi trobem un Francesc Riera, natural d’Arbeca (Garrigues), graduat a Cervera l’any 1764, que va exercir a Arenys de Mar. També hi ha enregistrat Francesc Riera i Vidal, natural de Palafrugell, batxiller en medecina a Osca l’any 1780 (fitxa núm. 4242, p. 35). Conec, per exemple, la trajectòria del metge Sebastià Prat i Gual de Banyoles (1740 – Medellín, Colòmbia, 1792 ), que va anar a fer les Amèriques, i de molts altres, però no la d’en Francesc Riera.

Gravat d’un metge reial francès del segle XVIII.

Em consta que l’armada espanyola formava els cirurgians per als seus vaixells. L’any 1740 es fundava a Cadis el Real Colegio de Cirugía; l’any 1775, la Universitat de Barcelona aixoplugava un Reial Col·legi de Cirurgia (1748). El Col·legi de Cirurgia va tenir un gran impuls amb la figura del cirurgià i anatomista Antoni Gimbernat i Arbós. L’any 1770 es constituïa l’Acadèmia Mèdico-pràctica de Barcelona. Malauradament, no he pogut consultar els Libros de Matrícula de medico-cirujanos (1762-1773) conservats a la Biblioteca Universitària de Barcelona (BUB) per tal de comprovar si hi havia dades sobre aquesta persona. D’aquesta institució barcelonina, en va parlar Manuel Usandizaga Soraluce a Historia del Real Colegio de Cirugía de Barcelona (1760-1843) (Barcelona: Instituto Municipal de Historia, 1964). Avui dia encara es pot visitar el magnífic amfiteatre d’anatomia del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1760-1843), ara a la Reial Acadèmia de Medicina, davant per davant de l’actual seu de l’IEC. Sobre els barbers tinc present aquest article d’A. Carreras Panchón: “Las actividades de los barberos durante los siglos XVI-XVIII” (Cuadernos de Historia de la Medicina Española, 13 [1974], p. 205-218). L’any 1797 s’imprimia una Real Cédula que regulava aquests tipus de coneixements: Real Cédula de S.M. y Señores del Consejo, en que se prescribe el método que ha de observarse en el Tribunal del Proto-Cirujanato en los exámenes de Cirujanos y de los Sangradores y requisitos que los pretendientes deberán tener para ser admitidos a ellos […] (Barcelona: Juan Francisco Piferrer, 1797).

El curiós és que aquest home, que afirmava haver treballat en viles i ciutats de diversos països europeus, s’atrevís a practicar qualsevol mena d’intervenció o de tractament. La confusió “o/u” en el mot “porcellanes” pot ser indicatiu que l’autor o impressor pertanyia a la zona del català oriental. El full també ens interessa per anotar el lèxic científic de l’època, amb alguns neologismes mal enregistrats: “simpàtica”, “romatisma”, “xiàtica”, “apoplecia”, “or cephàlic”, “fluxions del pit/ fluccions del cervell”, “paralassias”, “remei inmancable”, etc. “Cefàlic”, per exemple, és un neologisme no documentat al DCVB.

Riera sabia tractar malalties dels ulls (cataractes, inflamacions); curava llavis fesos. El DCVB anota el mot “llavi” o “morro fes”, a Mallorca, és a dir, el llavi tallat o obert enmig, sense documentar-lo. Recordo ara un quadre d’Antonello de Messina (1430-1479?), El condottiero, en què apareix aquest personatge amb una cicatriu en el llavi superior. També guaria les porcellanes (tumors al coll). Encara al segle XVII corria la brama que els reis de França, amb imposició de mans, guarien aquest mal. Ho explicava Miquel Agustí (1560-1630) en el seu Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril: “Li vingué un capità a presentar-li un seu fillol malalt del mal de porcellanes, per enviar-lo en França pera tocar-lo del Rey” (f. 38); també diagnosticava i curava el “mal de sant Pau”, “la sempàtica” (els ganglis del sistema nerviós simpàtic); “la tinya” als nens en quinze dies; “el cranc” (el càncer). Igualment distribuïa “polvos solitaris” per a la tos? O “oli de sapiència” pel “romatisma” (vulgarisme), remeis que no he sabut trobar anotats. Riera curava la “xiàtica” (ciàtica), mot que no apareix en el DCVB; tenia un tractament per a la fluxió (afluència excessiva de sang o d’altres humors en un òrgan). Per al mal de cap i les migranyes receptava “or cephàlic”. En un diccionari alfabètic de medecina, del segle XIX, hi he llegit que els xarlatans usaven l’or com a cordial tònic i cefàlic. Sense donar massa detalls també s’atrevia a curar les morenes, fístules, les febres quartanes. La seva muller curava les malalties de dones i donzelles, sempre que alguna d’aquestes no es trobés a les portes de la mort. Moltes dones morien d’infeccions després del part.

És clar que entre l’edició dels Secrets d’Agricultura (1617), que fa un moment citàvem, i la publicació d’aquest efímer havien passat més de cent-cinquanta anys. Caldria estudiar, però, l’evolució i els avenços de la ciència mèdica, veure si s’havien superat els tractaments màgics i supersticiosos. Agustí recomanava per al mal de “cancro” el que segueix: “per un cancro, convé pendre melrosat, alum de glassa, sal i vi blanch, y tot bullit fins disminuesca la meytat, y colat per un drap, reservareu la aigua per rentar lo cancro. Alguns alaban molt l’aygua destil·lada de la femta fresca de vaca per rentar-ne lo lloch del cancro”. I per la tinya aquest altre: “convé rentar lo cap del pacient fins a la sanch ab orina de bou, aprés posar pols feta de aquell blanch que·s veu en la fempta del pollam, fent-la secar en lo forn. També és molt a propòsit per a curar dit mal farina de sinigrec amb la quartana part del gra de crexens mesclat ab vinagre és singular remey per la tinya” (f. 14).

L’estat de la medicina des d’un punt de vista científic o tècnic, ben segur que podia haver evolucionat. Un altre tema és el de l’accessibilitat. Quin tipus de gent hi tenia accés? La majoria de la població no podria recórrer al metge, d’aquí els tractaments alternatius. A la fi del segle XVIII, a Barcelona, la classe jornalera tenia una esperança de vida d’uns 25 anys; uns 40 anys per a les classes més benestants. Si llegim el famós Calaix de sastre del baró de Maldà, veurem com la gent de la seva condició, la majoria dels amics de Rafael d’Amat i de Cortada, gairebé sempre es podien permetre que el seu metge de confiança els pogués aplicar manxiules als braços, però no deixaven de ser una minoria. La salut no era encara un afer col·lectiu, com ara molta gent demana i exigeix.

A la fi de l’imprès, hi podem llegir dues sentències llatines que servien per reforçar el seu discurs: “La ciència no té més enemic que la ignorància”; “Si Déu és per nosaltres, ¿qui contra nosaltres?” Aquesta darrera és una cita evangèlica de sant Pau (Epístola als romans 8,31).

En un llibre de Monserrat Cabré i Teresa Ortiz (ed.), Sanadoras, matronas y médicas en Europa (Barcelona: Icaria, 2001), podem llegir un treball de Teresa Ortiz Gómez sobre una comadrona de Toledo que exercia en el Real Protomedicato de Madrid: “Luisa Rosado o el orgullo de ser matrona en la España ilustrada”. Ortiz hi publica el text d’un cartell de Luisa Rosado, de l’any 1771, en el qual aquesta llevadora anunciava els seus sabers, la seva destresa professional. Oferia un remei, una mena d’emplastre al servei de les dones joves de 15 a 20 anys perquè poguessin aguantar en condicions el fetus durant els nou mesos de l’embaràs (p. 178-179). No sabem, però, si aquest cartell es va arribar a penjar en algun lloc públic o privat, perquè el Tribunal del Real Protomedicato de estos Reinos considerava que el remei era contraproduent. De fet va desaconsellar que es donés llicència per imprimir-lo.

 

2 Comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.