Monsieur Croche acomiada l’any Debussy en català (i bon any 2019!)

:: Claude Debussy, Monsieur Croche, antidiletant, edició i traducció del francès de Vicent Minguet i Sebastià Moranta, Barcelona: Riurau Editors; Institut d’Estudis de Sociologia i Estètica de la Música, 2018, 154 p. ISBN 978-84-946213-6-9. ::

A punt de tancar-se l’any en què se celebren els 100 de la mort de Claude Debussy (1862-1918), es publica en versió catalana un petit clàssic de la historiografia musical moderna, Monsieur Croche, antidiletant, un recull d’articles de crítica musical de Debussy aparegut per primera vegada, pòstumament, el 1921, posteriorment traduït a diverses llengües. Es tracta d’una selecció de 25 articles publicats en revistes franceses entre 1901 i 1912, revisats pel mateix autor.

La procedència primera d’aquests textos n’explica les característiques d’estil. Escrits per encàrrec, de vegades responent a urgències econòmiques, neixen generalment com a comentaris puntuals sobre un esdeveniment musical (un concert, la visita d’un músic o un director cèlebre, etc.). Són textos breus, d’aparença lleugera, que vehiculen, però, reflexions teòriques sobre aspectes lligats a l’anàlisi, la interpretació i la divulgació del fet musical. Van plens de passatges sobre el concepte que Debussy tenia de la música, d’opinions sobre compositors clàssics i contemporanis, de programes sobre educació musical, etc., idees que no s’exposen seguint un format acadèmic, sinó com a observacions que atorguen una inesperada densitat al comentari més intranscendent. Per aconseguir-ho, l’autor utilitza recursos literaris no pas nous, però que controla amb traça. El primer de tots, ben destacat des del títol del recull, és la creació d’un alter ego als dos primers articles/capítols, Monsieur Croche (literalment, el senyor Corxera), amb qui l’autor manté uns diàlegs inicials que, es diu, mantenint la fal·làcia literària, inspiraran la resta del volum (p. 47). Monsieur Croche és un homenet geniüt, descrit de manera pintoresca, que es defineix com a antidiletant i expressa sense embuts allò que el crític Debussy no pot o no vol subscriure de manera tan directa (per exemple, un atac a la venerable figura de Saint-Saëns, adormit sobre els llorers). L’home no només estima la música, sinó que la viu, i no perdona els qui en viuen, encasellats en la seva pròpia imatge i obligats a repetir-se contínuament. A través de la veu de Monsieur Croche, Debussy esbossa principis que guien la seva pròpia activitat: la composició entesa com a “disciplina en la llibertat” (36) versus la repetició dels models trillats o l’“estètica paràsita” (33), l’experiència musical vista com a percepció dels “múltiples moviments que les feren néixer”, les obres, i de la seva “vida interior” (ib.) versus la dissecció d’una anàlisi purament tècnica i formal, de la qual algunes institucions han fet el seu modus vivendi, mostra de l’antiacademicisme que travessa el llibre (aquí, a tall d’exemple, i aquí entra un nou recurs literari, Debussy exposa la seva pròpia anècdota autobiogràfica com a guanyador d’un prestigiós concurs acadèmic, el Prix de Rome). Monsieur Croche apunta, encara, una altra de les constants del llibre: la necessitat d’escoltar la música “inscrita en la natura” (35) i sortir del clos de la tradició musical escolar. En la contemplació de la natura és quan més s’estima la música, coincideixen a dir Debussy i el seu alter ego. El compositor, amb ganes de provocar, no s’està de posar com a antimodel d’aquest discurs una obra de referència, la Simfonia Pastoral de Beethoven (84-85). (Poc o gens amic de referir-se a les seves pròpies obres en aquests articles, per trobar un model en positiu de com aplicava la idea, segurament el millor és escoltar La mer, els tres “esbossos simfònics per a orquestra” estrenats a París el 1905 per qui pocs anys abans havia decretat la “inutilitat de la simfonia” [50] després de la Novena del mateix Beethoven.)

* * *

El gènere del llibre, una col·lecció revisada d’articles de crítica musical, en condiciona l’estil, lliure dels formalismes de la literatura acadèmica i proper a la prosa periodística. L’estil dels articles és, sens dubte, una de les claus del seu èxit. No és difícil imaginar el deler amb què deurien ser esperats a l’època entre un sector del públic, paral·lel a les crítiques que deurien provocar en un altre. Debussy sap captar l’atenció del lector amb una prosa que toca diferents registres, que salta sense solució de continuïtat de la ironia a un estat que flirteja amb el lirisme, però que també brilla en la caricatura i fins i tot en l’atac personal. Té una facilitat innata per retratar personatges amb poques paraules: Wagner és el “gran empresari de símbols” (78); del seu fill Siegfried i tot allò que representa d’apropiació de l’herència paterna, es diu que regenta “un negoci de vetesifils” (101). Debussy aconsegueix moments francament hilarants quan contraposa la retòrica més elevada amb observacions que distorsionen el sentit seriós del conjunt; “futilitat aparent” (73), comenta l’autor, d’algunes bromes que li permeten parlar seriosament, encara que alguna vegada el lector dubtarà si li estan prenent el pèl. Valguin com a exemples la petició entusiasta a un fabricant d’orguenets perquè faci “instruments dignes d’interpretar la Tetralogia” (72-73), o la descripció dels moviments de la “tofa” dels directors d’orquestra en plena acció, que causen furor entre les dames wagnerianes (65, 96-97); en un moment de contemplació d’un paisatge rural que el duu al record d’una època en què la música “se m’apareixia en la seva bellesa total”, anota que el pagès de torn té el detall de no prendre-hi cap “actitud litogràfica” (37). I tants d’altres exemples d’una prosa que també pot arribar a ser crítica, i fins i tot cruel, tant amb els clàssics com amb els moderns.

Debussy esbossa al llarg del llibre un cànon i un anticànon personals i generacionals. Ja ho hem vist amb els comentaris sobre Saint-Saëns i Beethoven. El cas més conspicu és, però, el tractament que rep la figura de Wagner; fent una broma fàcil, és el leitmotiv que retorna constantment al llarg del llibre, més enllà del capítol que li és dedicat (el XVI). Després del fervor juvenil per aquest compositor, que tenia molt èxit entre un determinat públic francès benestant a qui Debussy acusarà anys a venir d’elitista, el músic se’n va acabar allunyant per caure, més que en l’antiwagnerianisme, en allò que ell descriu com a “iconoclàstia wagneriana” (97), que el va dur a denunciar alguns trets de la personalitat de Wagner, així com el clan familiar i de deixebles i intèrprets que havien fet de la seva música una “religió” (116), causa de la paràlisi que, segons ell, la imitació del model germànic havia suposat en la tradició musical francesa. Tot i això, tampoc no és rar trobar elogis de la música de Wagner al llibre, sobretot del Parsifal, malgrat el desacord de base amb la concepció de “la fusió de les arts” (126). Val a dir que la lectura crítica de la tradició wagneriana té una traducció en clau nacionalista quan s’interpreta en el context de l’evolució històrica de la música francesa. La influència dels alemanys, començant amb Gluck, ha desviat aquesta evolució des del lirisme i el classicisme pur que ja s’intuïen en els seus orígens, representats al llibre en Rameau, que no giraven l’esquena al públic –recordem que Debussy proposa la recuperació d’una música veritablement popular a partir de la “fórmula teatral dels antics grecs”, la tragèdia enriquida “amb els recursos infinits de l’orquestra moderna i amb un cor d’incomptables veus” (91). Aquestes consideracions s’exposen en els articles dedicats a Rameau (XII) i en el magnífic colofó que tanca el llibre, la carta oberta al cavaller Gluck (XXV). En la mateixa línia s’han de llegir els elogis a la recuperació coetània de la música renaixentista i barroca, operació que, per l’autor, no té res d’arqueològica.

* * *

Ara podem llegir aquest Monsieur Croche en català gràcies a l’excel·lent feina dels editors i traductors, el musicòleg valencià Vicent Minguet i el filòleg mallorquí Sebastià Moranta, que han reeixit a donar un text que troba el punt entre la llengua formal, la ironia i el lirisme originals, embolcallat en la pulcra edició de Riurau Editors, una editorial que aposta, entre altres línies de les seves col·leccions, per la divulgació de textos teòrics de musicologia en català. El text es completa amb un aparat de notes de context que en proporciona les necessàries claus de lectura –identificació de personatges, institucions, obres i fets coetanis esmentats–, dona informació sobre les fonts de cada capítol del llibre, ja que l’autor aprofita més d’una vegada passatges d’altres articles desestimats. Les dues introduccions que precedeixen el text tenen l’objectiu de presentar el recull, explicar-ne la formació i situar-lo en el context de la crítica musical de l’època, d’una banda, i descriure les característiques del peculiar estil, líric, irònic i esmunyedís, de l’autor, de l’altra. Una cronologia, un catàleg de la seva producció musical i una bibliografia arrodoneixen una magnífica invitació a endinsar-se en la figura i l’obra de Debussy.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.