Isabel de Requesens, art i poder

Isabel de Requesens pertanyé a una família de l’aristocràcia que havia apostat pels Trastàmara a la guerra civil catalana (1462-72).[1] El pare descendia de Galceran de Requesens, comte de Palamós, Trivento i Avellino, i baró de Calonge. La seva mare era Beatriz Enríquez i Velasco. Després d’una tramada política matrimonial, Isabel es converteix en virreina consort de Nàpols sota el regnat de Ferran II de Catalunya-Aragó.

Al segle XV, l’humanisme porta un canvi de mentalitat cultural i de visió del món. Es desenvolupa un model que ràpidament serà usat com a eina per les elits polítiques, com a palanca per a les seves aspiracions. Ferran II de Catalunya-Aragó consolida una estratègia simbòlica iniciada per Alfons IV el Magnànim d’apropiació del món clàssic, on tots els detalls estaran acuradament estudiats. Es crea una escenografia del poder del monarca com a mecanisme de legitimació, que trobem des del vestuari usat en les grans celebracions fins a l’arquitectura del Castel Nuovo,[2] passant per la reconstrucció d’una historiografia d’exaltació del monarca. Aquesta estratègia era considerada imprescindible en un escenari, el Regne de Nàpols, de constants enfrontaments bèl·lics. Aquest relat inclou, alhora, un sistema simbòlic de la virtut, d’assimilació a les figures històriques del món clàssic i a la mitologia romana.[3]

Ja en el Cinquecento i en el context de les guerres italianes del segle XVI, el papa Lleó X envia el cardenal Bernardo Dovizi com a legat a la cort de França a fi de negociar una treva amb el rei Francesc I de França.[4]

Francesc I és el símbol del perfecte cavaller del Renaixement, culte i protector de les arts,[5] i igualment gran militar. El cardenal Dovizi, coneixedor dels interessos de Francesc I, a finals de 1518 i com a reconeixement de la seva hospitalitat, li vol fer un regal. L’empresa és compromesa, ja que aquestes negociacions han estat llargues. Cal, a més, aprofitar el motiu per enviar-li un missatge. Aquest regal és el retrat d’Isabel de Requesens.[6] Ara caldrà trobar el pintor.

Cal fer un incís: els ambaixadors del Renaixement havien de tenir unes qualitats i fer-ne ús estratègicament. Havien de ser bons conversadors i també bons coneixedors de les arts, de la pintura. Havien de saber enviar missatges de forma no explícita, però igualment llegible.[7] Els legats i els ambaixadors, a fi d’acostar-se als reis i aconseguir la seva confiança, s’envolten progressivament d’un nombre creixent de subordinats i intermediaris igual o més interessants que el mateix ambaixador. Militars, eclesiàstics, i també, i amb un interès creixent, incorporen artistes.

Vasari, en el seu recull de biografies Vides d’artistes,[8] ja confirma que el retrat d’Isabel és obra de Giulio Romano, un brillant i jove deixeble de Rafael. La tria no és casual. El 1518, aquest artista pintarà el quadre, excepte la cara, que finalitzarà el mateix Rafael. Aquest està en aquest moment en el punt més àlgid de la seva carrera.[9]

El quadre sintetitza tots els trets definitoris de l’estil renaixentista, incloent l’sfumato de Leonardo da Vinci. Al fons, arquitectura clàssica i mobiliari són ja definitoris del manierisme.[10] Giulio Romano incorpora com a pròpies algunes influències dels pintors flamencs.[11]

Francesc I havia rebut, també, una acurada educació basada en els clàssics i els humanistes. Castiglione així ho remarca en la seva obra El cortegiano.[12] Igualment Ferran II de Catalunya-Aragó i la seva cort més propera. Era imprescindible que el present incorporés aquests referents clàssics que legitimen el poder de Ferran II de Catalunya-Aragó a Nàpols i, per altra banda, assumeixen que Francesc I és sabedor d’aquest llenguatge humanista, perquè Ferran II de Catalunya-Aragó, després d’expulsar França del Regne de Nàpols el 1504, es decanta per la via diplomàtica a fi d’estabilitzar les seves relacions.[13] Té, per tant, un enorme interès d’establir un tractament d’igual a igual. I el quadre d’Isabel de Requesens, més enllà de ser un regal gratulatori, actua com a mecanisme de reconeixement del monarca francès com a valedor de les arts i coneixedor de l’humanisme, del llenguatge i els nous valors del Renaixement, igualment com ho fou Ferran II de Catalunya-Aragó.[14]

És just el 1515, i com a fruit de les seves campanyes a Itàlia, que Francesc I descobreix i es meravella del renaixement italià. En aquest context, l’obra va fer la seva funció a la perfecció i, encara més: el rei la tingué en gran vàlua, tant com per passar a formar part de la col·lecció “fundacional” del futur Museu del Louvre.[15]

Actualment encara es troba al Louvre i, al Palau Requesens, que fou residència d’Isabel, podem gaudir des de 2004 d’una còpia feta per Antonio Barón, que ha tingut la gran capacitat de transmetre tant l’aire enigmàtic i evocatiu propi del retrat original del Renaixement com també la nova visió del món que comportà.

Notes

[1] RUIZ-DOMÉNEC, José Enrique, “Isabel de Requesens: la dama del retrat i la seva família”, dins El palau de l’humanisme, Barcelona: Comanegra, 2017, p. 32-40.

[2] DELLE DONNE, Fulvio, Alfonso il Magnanimo e l’invenzione dell’umanesimo monarchico: ideologia e strategie di legittimazione alla corte aragonese di Napoli, Roma: Istituto Storico Italiano per il Medio Evo, 2015, p. 5.

[3] DELLE DONNE, Fulvio, Alfonso il Magnanimo, p. 12; L’Immagine di Alfonso il Magnanimo tra letteratura e storia, tra Corona d’Aragona e Italia = La imatge d’Alfons el Magnànim en la literatura i la historiografia entre la Corona d’Aragó i Itàlia, a cura di Fulvio Delle Donne e Jaume Torró Torrent, Firenze: SISMEL-Edizioni del Galluzzo, 2016, p. 34.

[4] CHAMBERS, D. S., Los Papas de la guerra, Barcelona: Robinbook, 2008, p. 167.

[5] KNECHT, R. J., Renaissance warrior and patron: the Reign of Francis I, Cambridge University Press, 1994, p. 1.

[6] VILAR I BONET, Maria, “Retrat d’Elisabet de Requesens, Virreina de Nàpols, comtessa de Palamós i senyora de la Baronia de Calonge (1518)”, Estudis del Baix Empordà, 20 (2001), p. 67.

[7] SOLERVICENS, Josep, El diàleg renaixentista: Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig, Lluís del Milà, Antoni Agustí, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997, p. 180.

[8] VASARI, Giorgio, Las Vidas de los más excelentes arquitectos, pintores y escultores italianos desde Cimabue a nuestros tiempos, Madrid: Cátedra, 2013.

[9] VILAR I BONET, “Retrat d’Elisabet de Requesens”, p. 67.

[10] Ibídem, p. 61.

[11] Ibídem, p. 72.

[12] KNECHT, R. J., Francis I, University of Birmingham, 1984.

[13] LYNCH, John, Los Austrias, 1516-1700, Madrid: Editorial Critica, 2007, p. 44.

[14] MAQUIAVELO, Nicolás, El Príncipe, introducción y notas de Manuel Mª de Artaza; traducción: Fernando Doménech Rey, Madrid: Akal, 2010, p. 11.

[15] Vegeu nota 1.

(Imatge destacada: Giulio Romano; Rafael, Isabel de Requesens. Font: Wikimedia Commons)

1 Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.