Un poema mal conegut de Carles Fages de Climent

Llegim a la premsa escrita i a la xarxa que la Generalitat de Catalunya va aprovar l’any 2017 el 50è aniversari de la mort de Carles Fages de Climent com a commemoració oficial de l’any 2018, amb l’objectiu de situar la figura i l’obra de Fages de Climent en el cànon literari català del segle XX. Carles Fages de Climent (Figueres, 1902-1968), poeta, narrador, dramaturg, articulista i traductor, és un autor mal conegut de les velles i noves generacions de lectors del país. Ja de ben jove guanyà, a vint anys, la Flor Natural als Jocs Florals de Girona (1922), i l’any 1924, el Premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona; l’any 1958 obtenia el premi Ciutat de Barcelona per Primer llibre de sonets, etc. En aquest epigrama se’n fotia una mica de la comesa dels Jocs Florals: “Tot anant als Jocs Florals / cantant l’amor i del terrer / he anat arreplegant rals / per amortitzar el jaqué”.

Josep Pla, en el volum 38 de la seva obra completa, li va dedicar un llarg assaig, demolidor en molts aspectes, on va mostrar la complexitat del personatge. Si li hem de fer cas, no era home d’una sola peça, com molts es pensaven. Era un polemista molt agut, de vegades càustic. Des de fa deu o dotze anys, els hereus de Fages, després d’obrir els arxius familiars, han propiciat, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries i de la Universitat de Girona (Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada – Carles Fages de Climent), l’edició d’obres seves inèdites, a més de la recuperació d’altres d’anotades que eren introbables. També des de Figueres, aixoplugats a Brau Edicions, un equip d’especialistes en la seva obra, entre els quals destaquem els noms de Jordi Carnet, Joan Ferrerós, Narcís Garolera, Jordi Pla i Rafael Pascuet, han tret unes edicions magnífiques amb obres de teatre, articles, poesia, llibres de memòries, etc. Una de les darreres publicacions és la de Narcís Garolera, editor de Carles Fages de Climent, Els meus difunts (Brau Edicions, 2017).

A Fages, sempre se l’ha vist com un noucentista menor, influenciat per Eugeni d’Ors, Ventura Gassol, anàleg en tremp a altres escriptors de la seva corda en la plenitud del Noucentisme (1911-1931). En el cas del seu quefer poètic, em recorda molt la poesia alambinada, de formes impecables i preciosistes d’un Guerau de Liost. Fou un gran admirador de Josep Carner. Joan Fuster l’ignora en la seva Literatura catalana contemporània.

Costa poc d’adjectivar un autor com Fages: localista, creador d’una poesia de laboratori, descriptiva, amb un gran ventall de rimes insòlites, que beu en les aigües d’un Empordà mitificat, carregat de manies com qualsevol petit propietari rural. Ara bé, més enllà dels motllos tradicionals amb què ha estat considerat, la poesia de Fages, el seu teatre, la prosa de les memòries prometen molt més si són llegits amb atenció. Sempre he gaudit dels seus epigrames acerats i punyents, hereus dels de Marcial, que signava amb el pseudònim de “Lo Gayter de la Muga”, la majoria editats per Joan Ferrerós. La visió que desplega de la condició humana, l’expressió adolorida, però també sarcàstica, de la vida del altres encara em suggestionen. També n’hi ha que no són tan aconseguits, com ara aquest: “Sembla estrany que sobrevisqui / la virtut mig a parracs / amb tant hot, motos, snacks, / eslips, fum ros, foto i whisky”. En ocasió que una seva cunyada va tenir una criatura li va dedicar aquest epigrama maliciós: “La cunyada va de part, / però li han fet la cesàrea. / Ens costarà manta hectàrea / aquest noi que es diu Eduard”. Com podem veure, arreu de la seva producció hi ha ecos d’una mala llet còsmica. L’any 1967 va escriure un sonet, La mà, on va intentar demostrar, des d’un punt de vista poètic, l’existència de Déu com administrador de la naturalesa, que no està gens malament. No és, però, el deu geomètric que va idear Spinoza. Crec que aquest és un poema important en la seva trajectòria.

D’aquest darrer llibre de memòries que hem comentat, que Narcís Garolera ha editat amb molta cura, recullo aquestes dues anècdotes, la primera protagonitzada per Agustí Esclasans, que el criticava per la seva facilitat compositiva:

Un día me dijo: —Vós sou un versificador tan perfecte que de vegades doneu la impressió d’ésser poeta. ¡Cuánto me consoló y le agradecí la frase, que me ha servido mucho para afrontar las dificultades de mi aparente facilidad! (p. 60)

I aquesta altra de l’advocat i poeta Lluís Valeri i Sahís (Barcelona, 1891-1971),[1] que el sentenciava d’aquesta manera:

Mestre del vers, ric de tots els seus ritmes secrets, sense concessions a tòpiques facilitats, creador de noves cadències, artífex de totes les rimes, amb un innat sentit de la musicalitat poètica, l’obra de Fages de Climent sorprèn per la indiscutible coneixença de l’ofici. Orfebre de la paraula, per ell el vers no té rebel·lies indomables (p. 152)

L’any 1951, en ple franquisme, escrivint en català, Fages de Climent va voler provar sort en el Certamen dels Jocs Florals de Girona,[2] que llavors organitzava el Círculo Artístico de Gerona i que se celebraven cada any per la diada de Tots Sants al Teatre Municipal de Girona, dintre les celebracions de les Fires i Festes de Sant Narcís. Llegim un fragment de la nota de premsa que va sortir publicada en el diari local “Los Sitios” (divendres, 2 de novembre de 1951, p. 3).

La fiesta de los Juegos Florales

Ayer a les once y media de la mañana, y con todo el esplendor tradicional en esta clase de fiestas literarias, se celebraron en el Teatro Municipal los Juegos Florales de Gerona, correspondientes al presente año.

En el escenario de nuestro primer coliseo, artísticamente adornado, figuraba en el trono de honor, que debía ocupar la Reina de la Fiesta, señorita Esperanza Masó Bru, juntamente con los lugares reservados para sus damas de la Corte de Amor. A la derecha del trono figuraban los sitiales para las primeres autoridades, y a la izquierda los correspondientes al Consistorio y Jurado.

LA PRESIDENCIA. Ocuparon la presidencia de autoridades los excmos. señores Gobernador Civil y Militar de la provincia, don Luís Mazo Mendo y general don Manuel Baturone, con el Alcalde de la Ciudad, don Antonio Franquet; doctor don Carlos de Bolós, en representación del excelentísimo señor Obispo; vicepresidente de la Diputación Provincial, don Jaime Genover, y Mantenedor del Certámen, doctor don Guillermo Díaz-Plaja. […] Seguidamente, el doctor Díaz-Plaja, Mantenedor del Certamen, pronunció un magnífico discurso, en el que glosó brillantemente la Fiesta de los Juegos Florales, la Poesía y el Amor que simbólicamente la rigen, la ilusión del poeta y el tributo solemne y sentido que se rinde a su juventud y a la belleza. Dedicó asimismo brillantísimas frases a la ciudad de Gerona, y al finalizar su intervención fué largamente aplaudido por la selecta concurrencia. LOS PREMIOS. Una vez terminado el discurso del Mantenedor, el poeta señor Fages de Climent dió lectura a su composición “Cançó de la noia que es posa de llarg”, ganadora de la Flor Natural, y que mereció el cálido aplauso del público.

Malauradament no he sabut trobar el discurs que va pronunciar en Díaz-Plaja en aquesta avinentesa.

Fages va obtenir la Flor Natural que donava l’Ajuntament de Girona per un tema d’amor. Fou premiat amb 2.500 pessetes de l’època. El poema: “Cançó de la noia que es posa de llarg”, fou publicat en el Programa Oficial de Ferias que corresponia a l’any 1952.[3] En aquella època hi havia el costum, almenys a Girona, d’organitzar un ball de societat molt classista, com succeïa també amb el Ball Pla d’Amer, una posada de llarg per a les filles de bona família que llavors complien els divuit anys. Naturalment ho organitzaven un grup de ciutadans benestants, dirigents de la capital i d’altres llocs de la província, baluard de la dreta, de les classes dirigents, funcionaris. Aquests socis venien sovint els dissabtes a mercat a Girona, a resoldre quefers administratius i polítics. Ara, a segons quins llocs, s’han tornat a posar de moda, amb una barreja de tradició i de telesèrie americana. La celebració es feia al Casino Gerundense, una entitat fundada al segle XIX (1848), que havia pertangut a la família Rich i que encara existeix i funciona al carrer Albareda, número 7. Després d’entrar en un clàssic vestíbul on, en altres èpoques, hi havien entrat carruatges i després hi hagueren uns banys turcs, hom pujava per una majestuosa escala de pedra fins arribar a la planta noble, on es permetien segons quins jocs d’atzar. Jo, que soc net d’una família de propietaris rurals, sovint hi anava a acompanyar el meu avi, encara que per raons d’edat no podia entrar a les sales de joc. Al segon pis s’hi va construir una gran sala de ball de tipus neoclàssic. A les parets i al sobre s’hi pintaren uns frescos que seguien aquesta estètica. Possiblement, Fages va acompanyar-hi la seva filla Maria-Lluïsa,[4] la gran, a una festa d’aquestes. Tampoc puc certificar que l’escena passés al Casino de Girona. A Figueres n’hi havia un altre que no sé si organitzava aquests tipus de festes socials.

Un poema d’emocions estilitzades

Anem a llegir un poema ple de detalls, de fantasia acolorida, farcit d’artificis, amb un sentit poètic molt lligat a la forma, que reprodueix una bellesa ideal en la figura d’una noia que es troba “al dintell generós de la vida”, que compleix la majoria d’edat, i que “se’m posa de llarg”, quan el pare ja es comença a fer gran: “en l’espill argentat dels meus polsos”.[5] Es tractava d’arbitrar una forma d’artificiositat en una llengua molt ben treballada i polida, amb algunes referències al món clàssic i culturals (Maia, Ruth, Niké, Chopin, Pisa, la deessa Vesta, etc.). Pel que fa a la mètrica, el poema es format per 20 estrofes de quatre versos. En total són 80 eneasíl·labs, de nou síl·labes mètriques, rima consonàntica, poc utilitzat en la literatura catalana, potser pel ritme ternari, martellejant: “Treu florí (T)da de de ro(T)ses el pis(T). // Giravolt (T) d’esvaïts (T) minuets (T)”. La rima és 9a/9b/9b/9a.

El feliç do verbal del poeta ens presenta una estada benestant, un pis de gent burgesa, on sona la música de viola i piano mentre la gent que participarà a la festa, familiars i amigues de les noies, es preparen, s’empolainen, es proven les joies entre el fresseig de mirinyacs, farbalans i perruques. El pare, orgullós de la filla, li demana que el seu cor “de virtuts sigui amarg”, que servi el bon nom de l’antiga família. Dubto que Fages cregués en les virtuts de la poesia com a un estímul de redreçament moral. Deixem-ho però així.

Cas que la vida de la noia s’arribés a tòrcer com la torre de Pisa, el pare sol·licita que preservi l’anhel d’aquest vespre que “aroma el teu vel / amb perfums de Maria Lluïsa” –la planta aromàtica, però aquí també juga amb el nom de la noia. El poeta s’interroga si encar és “ocell d’una albada de roses”, “una poma d’or” que no s’ha deixat temptar pel diable de la luxúria i la vida mundana. La noia, en un “íntim trasbals”, manté encara les il·lusions per ballar el primer vals de la vida, mentre que, pel seu pare, aquesta dansa és ja potser la darrera. A voltes li sembla que, vestida així de gala, és la “regina d’uns pàl·lids jocs florals”. Una vegada esvaït el parèntesi de la festa, la noia tornarà a la normalitat, es posarà altra volta el vestit curt i la vida continuarà com abans.

En les darreres estrofes, el pare s’interroga sobre el futur de la seva filla, li demana que tingui el peu ferm i que el seu cor voli alt, lluny de vileses. Aquesta posada de llarg amb les companyes de curs, pot servir-li també com un assaig previ per a un futur casament. Quins designis li té preparada la vida? Serà una abnegada tieta, infermera, viurà a pagès o a ciutat? “Volaràs amb la fuga lumínica, / argonauta d’una il·lusió?” Amb quin tipus professional s’acabarà casant? Aquí el poeta destria uns hipotètics candidats: un metge,[6] un pagès, un fabricant, etc. Serà la dona d’un irascible lletraferit, cas que vingui l’amor? Els darrers versos tenen al meu entendre una penetrant imatgeria:

[…] Si mai l’arc
et dispara l’aguda sageta,
el tul blanc del primer vestit llarg,
serà el ròssec de llum d’un cometa.

En resum, el poema no deixa de ser el cant confiat que adreça a una noia, la seva filla, que comença una vida nova i esperançada en fer els divuit anys. El pare, que desitja que voli ben alt, la prepara amb amables correctius contra el desencís, contra certs aspectes de la realitat humana amb què s’anirà trobant en el camí ardu de la vida a mesura que es faci gran i s’acosti al món real.

Cançó de la noia que es posa de llarg

A la meva filla Maria-Lluïsa

La viola festeja al piano.
Treu florida de roses el pis
i amb esglai de galant estantís
entre nards i puel·les m’ufano.

Giravolt d’esvaïts minuets,
mirinyacs,[7] farbalans[8] i perruques,
fermalls d’or i tumbagues amb cuques
de llum viva, brillants collarets.

Roserar d’una gaia florida
que l’espina amagada no tems,
ganyota aspra en el nostre del temps
al dintell generós de la vida.

Un arpegi m’advera amb to amarg
–frec a frec d’una plàtera amb dolços–
en l’espill argentat dels meus polsos
que la filla se’m posa de llarg.

Les companyes, que em poden ser filles,
vincladisses talment un bambú,
perquè semblin més baixes que tu,
escurçaven llurs amples faldilles.

Serva el foc tan antic de la llar
dedicada pels pares a Vesta:
aquesta hora per tu es fa la festa,
el teu cor de virtuts sigui avar.

Si per cas, com la torre de Pisa,
es decanta, preserva l’anhel
d’aquest vespre, que aroma el teu vel
amb perfums de Maria Lluïsa.

Manllevem de Chopin el nocturn
llanguiment una mica romàntic,
i els meus versos serien el càntic
si un arcàngel et calça el coturn.

Ets ocell d’una albada de roses;
poma d’or que respecta el serpent;
floc de núvols, escuma del vent;
ploma d’àngel i fuga d’aloses?

Et llegien presagis fatals,
al palmell de la mà de petxina?
Tens l’aspecte de ser la Regina
d’alguns pàl·lids festius Jocs Florals.

Que la cama, columna del cos,
que té corbes alades d’el·lipsi
per la dansa primera s’eclipsi
pudibunds, entre sedes i flors.

Giravolts de falaç primavera
que et desori d’un íntim trasbals.
Per a tu il·lusió i primers vals,
per a mi, potser dansa darrera.

Amb la festa et fonies d’ensurt?
Siguis mitja altra cop, transparenta, si
esvaït de bell nou el parèntesi
demà torna a lluir el vestit curt.

Tindràs cura de pèsols i cols?
la ciutat et prendrà amb foll desvari?
Seràs urna de fe de notari,
Entre pàpirs[9] d’arnats protocols?

Devindràs abnegada tieta;
seràs símbol de Maia o de Ruth;
enfermera d’heroica virtut;
o irascible muller d’un poeta?

Quins designis t’esperen acàs;
quatre pots amb metzines i aromes;
una granja amb conills i colomes;
o algun nou fabricant de vi amb gas?

Volaràs amb fuga lumínica,
argonauta d’una il·lusió?
Seràs presa d’un savi doctor
carnisser d’esporàdica clínica?

El peu ferm, i que el coll voli alt!
Com una àliga els aires escruta.
Niké amb ales i rosa impol·luta
entre els núvols, la gleva i l’asfalt.

Si amb xampany d’un or tènue arrosses
un aplec de companys de curs,
és l’exòtica dansa, el recurs
per l’assaig general d’unes noces.[10]

I quan vingui l’amor, si mai l’arc
et dispara l’aguda sageta,
el tul blanc del primer vestit llarg,
seràs el ròssec de llum d’un cometa.

Notes

[1] A aquest amic, li va dedicar aquest epigrama: “Mireu si va leri-leri, / que per un punt a la i, / el nostre Lluís Valeri / no va ser Pau Valéry”.

[2] Llegim aquest epigrama seu: “Afirmo irònic, degà, / que els Jocs són un trencacoll: / cal anar-hi amb alçacoll, / disfressat de capellà”.

[3] Programa Ferias y Fiestas de San Narciso. Gerona, 1952. Cançó de la noia que es posa de llarg. Carles Fages de Climent, Publicidad Norte, s/p.

[4] A la seva filla, li va dedicar aquest epigrama: “Ai Maria Lluïsa, / nom de reina i de flor / si una llàgrima irisa / el teu ulls sense plor. / Si entre els tuls de neu pàl·lida / ets tot just papallona, / trenca el vol de crisàl·lida: / verge avui, demà dona”.

[5] Llegim aquest altre epigrama: “Mentre van passant els anys / i es va encorbant la figura, / el rostre, amb els desenganys, / se’m torna caricatura”.

[6] Maria Lluïsa va acabar casant-se amb un metge. En una ocasió, Fages va dedicar aquests quatre versos al seu gendre, el tocòleg-maternòleg Miguel A. García Ruiz. Recordem que “Farias” era una prestigiosa marca de cigars tipus havans. “Amb fosfòrica alimària / ablamo un present del gendre: / un pam de García-Faria / que aguanta tres dits de cendra”. I aquest altre quan treballava a la Casa de Maternitat de Barcelona, al pavelló de solteres: “Los hijos de … que tu salvas, / proclamando tus loores / te envían rosas y malvas / de la Rambla de las Flores”.

[7] Fages fou autor també d’aquests versos sobre Portlligat, una mica difícils de copsar: “Perímetre blau de llac / enclosa en sardana d’illes / amb giravolt de faldilles / i escumes de mirinyac”.

[8] “frabalants”, a l’original.

[9] Fages, per mantenir el ritme del vers, força l’accentuació a “pàpirs”.

[10] Fages té un epigrama demolidor que diu: “El matrimoni és una creu / i la ‘querida’ és el cirineu”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.