“La forza d’Ercole” / “les torres d’Hèrcules”, uns primitius castells de reminiscències venecianes que s’alçaren a Girona (mitjan segle XVII)

Els valors castellers, l’evolució dels castells al llarg del temps, que des de 2010 formen part, a criteri de la UNESCO, del patrimoni immaterial de la humanitat, són sovint motiu d’anàlisi i de contrast en els simposis castellers. En aquesta nota, lluny dels debats per i entre especialistes, es donen a conèixer uns primitius castells, torres d’Hèrcules, originàries de Venècia, que al segle XVII, amb algunes modificacions, es van fer presents, segons el cronista Jeroni del Real, a la ciutat de Girona.

Cultures diverses

Sobre diversos sabers que ens atenyen, que compartim, aixoplugats en aquest mar de cultures que és la Mediterrània, de vegades ens caldria ser més modestos, practicar una mica d’història comparada, intentar buscar complicitats, fixar-nos què feien o deixaven de fer en altres àrees geogràfiques més o menys properes a les nostres. És allò del “pont de la mar blava”, en paraules de Lluís Nicolau d’Olwer.

Ara se m’acut, per exemple, la presència d’uns castells singulars alçats a la república de Venècia, exercicis acrobàtics, molt més antics que els nostres, de l’època medieval, que s’alçaven per Carnestoltes, que passaré a comentar. Aquests homes, abillats amb una faixa, també porten calçada una barretina, signe suprem de la nostra caracterització com a element essencial de la nostra identitat cultural. De la mateixa manera que la barretina, peça importantíssima de la indumentària tradicional catalana, és un barret d’origen incert, derivat potser de la gorra frígia, vermella, utilitzada des de 1789 pels republicans després de la Revolució Francesa; no sabem de cert quan fou adoptada a Catalunya. A més de ser present aquí, amb variants i altres models i colors, la trobem a València, Eivissa, Alta Provença, Sicília, Portugal, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols i els Balcans.

Sobre aquests castells humans hi ha un altre tema que sempre m’ha intrigat. Tots hem sentit parlar, en la terminologia castellera, de l’“enxaneta”, el noiet o noieta que quan alça el braç ens indica que el castell ja ha estat carregat. El mot “enxaneta”, segons Joan Coromines, derivaria de l’occità “enjaneta”, diminutiu d’“enjana” o “engana”, que vindria a designar una punta de fletxa. De fet, un castell carregat, coronat, té la semblança d’una punta de fletxa que s’enlaira majestuós cap al cel. Però per què fer servir un mot occità que fa uns anys no figurava ni al Fabra? Molts fets culturals catalans ens han arribat des d’Occitània. Caldria un dia esbrinar si per aquestes terres germanes també s’alçaven balls o castells o construccions similars.

En un altre àmbit hi ha el tema de la popularització de la beguda de la ratafia, que deixarem per a una altra ocasió. La ratafia, la beguda nacional catalana, present amb variants a altres països del nord i sud d’Europa, té un origen crioll. Ben segur fou importada de les colònies franceses de les Antilles per mariners, “americanos” i comerciants que cobrien aquelles rutes de negocis. Entre tots hauríem de ser més prudents quan proclamem grans veritats.

“Torres d’Hèrcules” a Girona i la “forza d’Ercole” a Venècia

Fa uns anys, en una publicació de Valls, epicentre del món casteller, vam fer forat, modestament, donant a conèixer un document sobre la construcció d’uns primitius castells, que havien passat per malla (“Des de quan i on s’aixecaven castells?”, Cultura [Valls], 559 [març de 1996], p. 29). A Girona, a mitjan segle XVII, s’havien aixecat unes torres, anomenades “torres d’Hèrcules”, uns primitius castells que ara poden sorprendre. Jeroni del Real (1592-1683), home prestigiós, jurat en cap de la ciutat de Girona, autor d’una Crònica de Catalunya en el segle XVII (1626-1680), editada críticament per Joan Busquets a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1994), fou autor també d’Hechos de Heleodoro, una autobiografia novel·lada escrita en castellà, on explica la seva vida, els costums dels gironins en aquell moment. Avui per avui el manuscrit s’ha perdut, però a la fi del segle XIX es trobava en mans de l’historiador begurenc Josep Pella i Forgas, que la va editar parcialment: Jeroni del Real: Hechos de Eleodoro. Memorias inéditas de un caballero catalàn del s. XVII (“La España Regional”, 1889-1892), en curs de reedició anotada. En un principi aquests primitius castells no només eren patrimoni de l’àrea Tarragona-Reus-Valls, com sempre s’ha volgut presentar.

Entre moltes altres notícies d’interès, Jeroni del Real destaca com la gent de Girona, en aquella època, ja prenia la fresca durant les xafogoses nits d’estiu a la riba del riu Onyar. També documenta danses, balls, representacions, festes i torneigs literaris, detalls de la vida a ciutat. Sobre els balls i mascarades escriu:

En aquellos tiempos de las fiestas de Navidad hasta las carnestolendas, hacían los del pueblo unos bailes de entretenimiento como el de las costureras, que haciendo labor seis damas en sus almohadas llegaban seis moros y se las llevaban cautivas, en esto salían otros tantos caballeros y trabando con ellos batalla quedaban cautivos los moros y las damas con libertad.

Possiblement era una variant casolana dels balls de moros i cristians. Sovint les costes gironines estaven amenaçades pel pirates argelins i forces berberesques.

Però la notícia més interessant és aquesta, que assenyalo en negreta, que fa referència a l’ús del mot venecià “torres d’Hercules” (les “Forze d’Ercole”) per a descriure’ls:

También el de los hortelanos, otros de las espadas y las fuerzas de Hércules, que hacían torres de hombres subiendo unos encima de otros trabados de las manos tres órdenes teniendo los pies sobre los hombros haciendo como una torre y uno que subía más alto.

Si hem de fer cas a les memòries de Jeroni del Real, de Girona prové la notícia més reculada en terres catalanes, fins ara coneguda, de la segona meitat del XVII, de la muixeranga, un ball de valencians que viatjava cap al nord del país, i que més tard, evolucionat, donarà lloc als castells, torres humanes, i a una altra escenificació, la “moixiganga”, encara que a Girona en deien “torres d’Hèrcules”, nomenclatura de castells edificats a Venècia. Les torres humanes serien la darrera part d’una dansa morisca (la muixeranga o moixiganga) que hauria sobreviscut al País Valencià. El terme “moixiganga” també admet diverses interpretacions, no deixa de tenir la seva complexitat a l’hora de relacionar-la amb l’univers dels castells. Segons alguns estudiosos, las moixigangues valencianes, ja documentades al segle XV, organitzades pels gremis, serien l’origen de la muixeranga i dels castellers. No sé si el nom de “xiquets” seria també un eufemisme per designar els balladors “valencians”. Era un ball al·legòric documentat a Catalunya a la fi del segle XVIII, amb música de gralles, que presentava un substrat religiós evident. Aquí es perderen els balls i es conservà la part final, més gimnàstica, de les torres que havien tingut tanta importància al País Valencià, amb el nom de “ball de valencians”. Les torres, però, eren més baixes. Segons Xavier Bayer (De la Moixiganga de Vilafranca, Vilafranca del Penedès: Caixa Penedès) era “un ball que representa algunes escenes de la passió i mort de Jesucrist a través d’uns quadres, coneguts com a ‘misteris’ o ‘passos’, pujant els uns sobre els altres i utilitzant només el propi cos per construir complexes i variades figures amb una tècnica coreogràfica de gran efecte i vistositat”.

Ara bé, podem pensar també per un moment que a Girona, per Carnestoltes, hi arribessin un grup d’acròbates venecians i alcessin una d’aquestes torres? Encara avui dia grups de mestissos d’Alcoria (Perú), descendents de fills d’esclaus espanyols, alcen en una de les seves danses “moresques” una mena de torres que caldria també estudiar.

Sabem que, al darrer terç del segle XVII, colles de ball que venien del sud actuaven a diversos pobles de Catalunya i d’Espanya (Madrid, Sevilla, Navarra), en festes i processons. Llegim a Viquipèdia (s. v. “moixiganga”) algunes notícies documentades sobre representacions antigues de balls de valencians, en muixerangues o moixigangues: “Així se sap que el 1633 durant la visita a Tarragona de Felip IV i M. Isabel de Borbó va actuar un ball de valencians, dins del seguici extraordinari en honor del monarca. També el 1673 una colla de Sagunt va participar en el corpus de Sevilla, essent arquebisbe Ignacio Ambrosio Spinola, el qual havia estat anteriorment arquebisbe a València, on, entre d’altres, va concloure la construcció de la capella de la Mare de Déu dels Desemparats. Ja en el segle XVIII tenim notícies del 1762, concretament a Lleida, on actuen ‘valencians’ en la col·locació de la primera pedra de la nova catedral i el 1774 participen dos grups al Corpus de Granada. Més tard el 1822 torna a intervenir a la processó del Corpus de Sevilla una altra colla. Segons estudis més recents sembla que a principis d’aquest segle va arribar a introduir-se el ball de Valencians en processons a Madrid però només durà tres anys”. Els caps de colla solien ser valencians.

Aquí a Girona, sembla, per la documentació conservada, que el gremi d’hortolans, sols o ajudats, feien, per Carnaval, balls d’espases, coreografies que acabaven amb l’alçament d’uns primitius castells, unes construccions gimnàstiques, una torre de tres pisos, amb un nombre de persones que disminueixen amb l’alçada, amb un darrer que la coronava, un xiquet que pujava damunt d’un alçador. Com que eren poca gent, no hi havia massa públic que fes pinya. Donem per entès que també hi havia música, que pautava el ritme de la dansa i de la construcció, encara que Jeroni del Real no en digui res. Amb l’arribada dels Borbons, amb les limitacions il·lustrades, aquestes expressions culturals i festives comunitàries, presents en festes religioses com ara la del Corpus, no agradaven, per tot allò que tenien de profanes, i s’intentà suprimir-les. Llavors a molts pobles sorgiren les “moixigangues”, que explicaven moments cabdals de la vida de Crist.

Més endavant, amb altres plantejaments i tècniques per la forma de bastir-les, es van consolidar, preferentment a la zona de Valls, bressol d’aquestes construccions, i a altres indrets del Camp de Tarragona, el Penedès i d’altres limítrofes, amb el nom de “castells”. El nom “ball de valencians” ja era un anacronisme. Però aquesta ja és una altra història.

La pista veneciana. Castells en la diada de Dijous Gras

Amb motiu d’un viatge que fa un temps vaig fer a Venècia, vaig comprar en una llibreria de la ciutat una enciclopèdia de la cultura popular veneciana. La signa Antonio Niero: Tradizioni religiose veneziani e venete (1990). Salvant alguns temes i particularitats, el llibre el podia haver signat Joan Amades. Tots compartíem un mateix pas de l’any lligat a les estacions agrícoles, una semblant cultura religiosa. D’aquest llibre prové una de les il·lustracions d’aquest article, una estampa de la biblioteca del Museu Correr de la ciutat. Imatges d’aquests peculiars castells venecians apareixen també a moltes històries de la ciutat de Venècia. Fou a partir d’aquest gravat que amb l’ajut i complicitat de Jordi Bertran, de Tarragona, amic, historiador del món casteller (El ball de valencians. De la dansa a les torres, Ajuntament de Tarragona, 1997), em vaig posar en antecedents sobre aquesta pràctica.

Bertran em va fer conèixer un estudi molt complet i ben fet d’Antoni Maria Dilla i Pena: “Forze d’Ercole: les construccions humanes venecianes”, dins L’Univers casteller, avui. I Simposi Casteller. Valls, 29 de gener del 2011 (Valls: Cossetània edicions, 2012 [“L’Aixecador”, 20], p. 295-316), sobre aquesta derivació veneciana, que mereixeria més recerques comparades sobre aquestes dues realitats. Les construccions venecianes tenien fins a vuit pisos. Dilla, en aquest article, també va donar a conèixer un oli de Baltasar Nebot (1746) –el cognom podria ser català o valencià– que pertany a la col·lecció de John Hobbs, en què “Le Forze d’Ercole”, els “Castellani” (els castellers), actuen en una plaça de Venècia (p. 301). A Itàlia també s’ha publicat un llibre de Gabriele di Stasio, Castelli, Castelli Umani, Castells! (Aletti editore, 2013), que no he pogut consultar.

Com tantes i tantes coses, podríem pensar que viatgers i navegants valencians i catalans per aquelles terres amb les quals manteníem un actiu comerç es fixessin en aquelles construccions i després les adaptessin a la realitat valenciana o catalana. Aquestes colles venecianes, que feien exercicis acrobàtics, formades per atletes, de forces d’Hèrcules, ja al segle XV exportaven les seves construccions a França (1468), el 1546 a Ginebra, entre 1576 i 1583 a Utrecht. Aquestes torres les feien homes enfaixats, amb l’ús d’unes perxes o bastons per tal de construir una mena de piràmide. Si la torre es feia en terra ferma, hom muntava el cadafal sobre una base de bótes o barrils; si en un canal, l’estructura la suportaven dues barques o góndoles. La construcció anava acompanyada de música, de flautes, trompetes i tambors. Les posicions dels torraires mantenen certa similitud amb les torres catalanes. Hi ha també detalls sobre la posició dels braços, la manera d’actuar dels enxanetes (el cimiereto), la vestimenta, que remeten a la muixeranga d’Algemesí, el dance de Tauste (Aragó). Sobre aquestes darreres construccions hi ha abundant material gràfic.

Les forces d’Hèrcules eren fruit de la rivalitat de dues colles: els Castellani (menestrals de la construcció naval) i els Nicolotti, formada per pescadors i peixaters. Ambdues formacions vivien en barris diferents de la ciutat. Generalment aquestes construccions es feien per Dijous Gras, no gaire lluny de la plaça de Sant Marc, mentre que a Girona s’alçaven per Carnaval. Les torres venecianes, que duraren uns cinc segles, moriren amb la desaparició de la República Veneciana el 1797. El primer gravat d’un castell català és una litografia vallenca del XIX que anuncia una marca de licors. Com podeu veure, la comparació de dues o més realitats sempre és profitosa. Tot són paisatges, des de diversos angles, de la nostra història. També a l’Índia s’hi fan un altre tipus de torres humanes, però, en aquest cas, ja estaríem parlant d’un altre continent.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.