Ramon Llull sobre els articles de la fe, Déu i l’Anticrist

:: Ramon Llull, Llibre dels articles de la fe; Llibre què deu hom creure de Déu; Llibre contra Anticrist, ed. crítica d’Antoni Joan Pons i Pons, Jordi Gayà Estelrich i Gret Schib Torra, 2a ed. revisada per Maria Toldrà, Palma: Patronat Ramon Llull; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016 (Nova Edició de les Obres de Ramon Llull, 3), xii + 176 p. ISBN 978-84-9883-880-0. ::

Aquesta nova edició, revisada, del tercer volum de la NEORL, que s’havia publicat a Palma vint anys enrere, el 1996, aplega tres obres de la producció lul·liana, de fortuna desigual en el temps: el Llibre dels articles de la fe, el Llibre què deu hom creure de Déu i el Llibre contra Anticrist. Res a veure amb aquells títols lul·lians on hem après a identificar passatges que sintonitzen amb la nostra sensibilitat literària postromàntica o amb certes línies de l’espiritualitat contemporània. Res a veure tampoc amb les exposicions i aplicacions de l’Art només aptes per a especialistes. Som davant del Llull divulgador en català de matèries teològiques, que deixa de banda els experiments retòrics i es vol fer entendre a partir d’idees i raonaments que considera compartits per cristians i no cristians.

La primera obra del volum és el Llibre dels articles de la fe (Roma, 1296; Bo III.24b), versió original d’un text que, refós en llatí amb altres passatges lul·lians com a Liber Apostrophe, va tenir una important difusió manuscrita i impresa, i apareix sovint citat als tractats de filosofia i teologia de l’Edat moderna. Com ja indica el títol, i tal com Llull havia fet en altres obres (per exemple la Doctrina pueril), hi trobem una exposició dels catorze articles de la fe per “raons necessàries”, arguments irrebatibles per a l’enteniment i, per tant, presumptament acceptables pels no creients. Naturalment, els punts essencials de la fe cristiana, font de polèmica amb aquests, hi ocupen un paper destacat: l’existència i la unitat de Déu, la Trinitat, l’Encarnació.

El segon títol inclòs al volum és el Llibre què deu hom creure de Déu (Al·leàs o Laiazzo, Armènia, 1302; Bo III.52), on el concepte cristià de la divinitat s’exposa “abreviadament e planament segons la manera de la Art General” per a cristians i infidels. El Llibre què deu hom creure de Déu és un text de difusió més reduïda que les versions de l’anterior, però que calia revisar després de la troballa d’un nou testimoni textual, incomplet, inclòs en una miscel·lània devota dels segles XV-XVII de probable procedència valenciana. Aquest manuscrit havia estat editat el 2008 per Gabriel Seguí[1] en un llibret que constitueix un model per a l’estudi d’aquestes col·leccions de confecció modesta i format petit, en català, però també amb continguts en un llatí precari, on conviuen oracions, extractes d’obres devocionals, receptes de tota mena i textos breus diversos per a ús personal del compilador.

Finalment, la tercera obra del volum és el famós Llibre contra Anticrist (1274-1276?; Bo II.A.8), que ha merescut l’atenció de la rica bibliografia sobre profetisme i escatologia medieval. A diferència d’altres tractadistes sobre la mateixa temàtica, Llull, adaptant com sempre la tradició a les seves pròpies necessitats, no mostra cap interès a posar una data exacta a la vinguda d’aquella figura anunciadora de la fi dels temps, ni a identificar-lo amb noms de la política coetània, activitats, aquestes, que assegurarien tanta fama com maldecaps a il·lustres coetanis i membres de les generacions següents com Arnau de Vilanova, Joan de Rocatalhada o Francesc Eiximenis. Llull vol preparar el cristià perquè, quan arribi el moment, sàpiga rebatre aciençadament i amb l’exemple d’una vida santa els arguments de l’Anticrist, i això li és pretext, un cop més, per presentar les veritats de la fe amb “art e doctrina”.


El passatge que segueix prové de l’epíleg del Llibre dels articles de la fe.[2] És tant un al·legat a favor de la necessitat de basar la fe en els arguments de la raó per aconseguir la conversió de l’infidel, com una descripció general de la necessària interacció de fe i enteniment. Afirmacions com les que s’hi fan constaran al catàleg d’errors doctrinals que els antilul·listes retrauran a Llull al llarg dels segles.

Aquest tractat havem fet per entencion que nostre senyor Déus Jesucrist sia amat e conegut per tot lo món, e que els infels, qui són en error, qui de la fe crestiana no han coneixença, venguen a la fe catòlica, a la qual vendrien si les raons d’aquest tractat sabien e entenien. E és pus lleugera cosa vençre ab veritat errors que un home altre ab armes, car cascun se pot defendre contra l’altre, mas error no es pot defendre contra veritat. E per açò seria bell ordenament que major força faés hom a conquerre los infeels e eixamplar la fe crestiana per força de raó que per força d’armes. Per que jo, Ramon, indigne, he fet aquest llibre e l’he fet posar en llatí, emperò no lletra a lletra, mas sen a sen, per ço que cascun ne romanga en sa virtut e en sa rectòrica; e aquell qui és en llatí he presentat al senyor papa e als senyors cardenals suplicant que el trameten als infeels per hòmens entenents e qui sàpien los llenguatges d’aquells. E car les raons d’aquest llibre són necessàries, negun enfeel a elles no es poria defendre, ans serà nafrat en la sua consciència si les raons entén, e per aquell naframent porà venir a convertiment. […]

E si alcun diu que menyspreament és de la fe entendre los articles per raons necessàries, per ço car se’n perd mèrit de creure, responem a açò e deïm que els homes creen per ço que entenen, no que entenen per ço que creeguen. E per açò és pus noble cosa entendre que creure, com sia creure per la segona intenció e entendre per la primera, e per açò se llig en la sacra pàgina “si no crees no entendràs”. És doncs pus noble lo mèrit d’entendre que de creure, pus que entendre és pus noble actu que creure; emperò jatsia açò que hom entena, no se’n perd lo mèrit de creure, pus que per creença és hom vengut al mèrit d’entendre; e, encara, aquell qui entén sotsposa que si es venia cas que no entenés los articles e hi dubtava, que ell los creuria e enaixí retornaria a creença. E per açò son dos actus creure e entendre, e la un ajuda a l’altre. […]

E per açò la fe és hàbit qui nada e està dessús, així com oli sobre aigua, en quant generalitat, perquè ella no es perd per l’actu d’entendre, ne no li és neguna deshonor, ans és la sua perfecció que per ella pusca hom venir a entendre veritat de Déu e de les sues obres; perquè aquells qui dien que la fe pren minvament per entendre no han coneixença de la natura de fe ne de la sua virtut, e per ço que en dien sotsposen que aquells qui més entenen Deu han menys de mèrit e pequen, e més pequen que aquells qui tant no l’entenen, la qual cosa és impossible e contra les raons de Déu.

Notes

[1] Gabriel Seguí, El devocionari medieval del fons Gabriel Llabrés. Ms. Ll. 27 de l’Arxiu Municipal de Palma, Palma: Ajuntament; Arxiu Municipal, 2008.

[2] En regularitzo l’ortografia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s