Els darrers goigs escrits per Eulàlia Anzizu (i 2)
[1] Goigs en llahor de la Mare de Déu de Núria que’s venera a sa capella de Ca’n Calderó d’Alella, bisbat de Barcelona. Sa festa lo jorn vuyt de setembre… Aquestos Goigs son dictats expressament per Sor Eularia Anzizu, monja franciscana del Reyal Monastir de Pedralbes. Nota històrica de Joseph Más. Barcelona: Tipografia Catolica, Any de Nostre Senyor M.CM.XV. 4 pàgines.
La data del 8 de setembre, la festa gran dedicada a les marededéus trobades, és una de les fites que devots i aplecs aprofiten per celebrar la diada. La Mare de Déu de Núria venerada a l’oratori particular de la masia Can Calderó d’Alella[1] des del segle XVII tenia una capella adossada a l’edifici, on la trobada anual constituïa un esdeveniment esperat. Miquel Bosch de Calderó, en prendre possessió del mas el 1911, va voler “restaurar total y artísticament la capella” i renovar la tradició que congregava cada estiu “vehins y estiuejants d’Alella com d’altres pobles dels voltants” davant d’una pintura a l’oli de 1784 que representava “Madonna Santa Maria de Núria” i que presidia la capella i els actes que s’hi celebraven. Corria l’any 1914 quan va inaugurar-se la nova església.
La lletra de la poesia dels goigs, dictada “expressament per Sor Eulàlia Anzizu” per a l’ocasió, va difondre’s en repartir-se el plec present, on apareix estampada a la pàgina 2. Consta de deu cobles i està dedicada plenament a aquesta imatge pictòrica i singular d’Alella. Si tots els goigs anteriors a la Verge de Núria –que són molts– al·ludeixen a les altes muntanyes que envolten el seu santuari pirinenc, aquests goigs situen en primer pla la devoció al litoral del Maresme: la davallada “a la costa llevantina” de la “Mare Divina” es canta ja des de l’entrada dels goigs, i imaginen com “Besa humil lo mar blavís / vostres peus, Verge María”. Parlen també dels fills d’Alella, de la seva capella gentil, un “Tresor” antic i nou. Invoquen la seva protecció sobre les malalties físiques i morals, i desitgen també que “l’Arcàngel Sant Miquel / que teniu per companyia” impedeixi que el monstre més cruel actuï, ja “que’ns voldria tancá’l cel”.
Més interessant és creure que quan Eulàlia Anzizu, a la primera estrofa, escriu “boscúries” i “voladúries”, fent rimar les dues paraules sense que el nom de Núria sigui present per condicionar la concordança, té presents els goigs que Joan Maragall va dedicar a la mateixa advocació. Els seus famosos Goigs a la Verge de Núria,[2] escrits el 1894, on també, en la primera cobla, rima “foscúria” i “cantúria”, però en aquest cas obligat volgudament per la presència de la invocació solemne del vers inicial “Verge de la vall de Núria”:
Verge de la vall de Núria,
voltada de soledats,
que immòbil en la foscúria
i en vostres vestits daurats,
oïu l’eterna cantúria
del vent i les tempestats…
Ací en lloch de blanca neu
teniu flors en les boscúries
aucellets a voladúries
cors rendits, clamant arreu:
vostres som, Mare de Déu
puig l’afecte ‘ns heu robat…
Joan Maragall, 1894
Eulàlia Anzizu, 1915
Joan Maragall va escriure aquests seus goigs a finals del segle XIX;[3] Eulàlia Anzizu els devia haver llegit ja el 1914 i va voler recordar el poeta, com va fer també de forma semblant amb Jacint Verdaguer i altres mots seus tan evocadors.
Una extensa i interessant nota històrica de Joseph Más acompanya el díptic, juntament amb dues fotografies: una de “Can Calderó” i l’altra de la “Capella de la Mare de Déu de Núria.- 1682.” Al peu pot llegir-se: “Aquesta nota històrica s’es formada ab documents arxivats a Ca’n Calderó y a altres arxius” (p. 4).
Especial interès presenta la fotografia que presideix la primera pàgina, o portada, del díptic. Reprodueix una pintura a l’oli de la mare de Déu de Núria interpretada a l’estil vuitcentista, sense incorporar l’escultura romànica del santuari, però acompanyada dels símbols tradicionals segons la llegenda, i que la identifiquen inequívocament: la creu, la campana i l’olla. El paisatge de fons deixa veure el santuari del segle XIX i l’ermita de Sant Gil enmig de les muntanyes pirinenques. Tota la pintura apareix conservada en un bonic marc barroc. Jordi Albaladejo informa dels avatars de Can Calderó durant el període 1936-1939[4] i com el quadre va ser destruït, juntament amb el mobiliari i objectes del seu entorn.
Recentment, l’Associació Cultural Revista Alella explica al seu web detalls de la història de Can Calderó, mostra la fotografia de la pintura a l’actualitat i explica el procés de recuperació de la masia i de la capella de la Verge de Núria.[5] El quadre pot admirar-se reconstruït i cobert parcialment de domassos ornamentals sobre de l’altar. El flanquegen dues petites escultures blanques: sant Jordi a l’esquerra i sant Miquel a la dreta. De la devoció a sant Miquel, en parlen els goigs en dir: “Ab l’Arcángel Sant Miquel / que teniu per companyia […]” Hauria estat a Can Calderó o vist la pintura, Mercè Anzizu?
[2] Goigs en llaor de la Mare de Déu de Núria que es venera a la Capella de Can Calderó d’Alella, Bisbat de Barcelona. La seva festa, el dia 8 de setembre. Aquests Goigs són dictats expressament per Sor Eulàlia Anzizu, monja clarissa del Reial Monestir de Pedralbes. Barcelona: 14680 Imp. Altés, s. a.
Una nova edició va fer-se anys després, en un sol full imprès per Altés i sense data. El text és exactament el mateix, però resulta interessant fer constar que l’ortografia ha estat actualitzada i normalitzada, fet que situa la seva impressió en anys posteriors a l’edició de l’any 1915 vista més amunt.
* * * *
Tant aquests goigs a la Verge de Núria, com els comentats a l’apunt anterior dedicats a santa Coloma, van acompanyats de sengles partitures musicals. Josep Masvidal firma la de santa Coloma, manuscrita, molt treballada i polifònica. En canvi, la senzilla partitura que acompanya els goigs a la Verge de Núria no porta la menció d’autor, ni en l’edició de l’any 1915 ni en la posterior.
Justament en aquest moment Jordi Rifé acaba de publicar una obra sobre Poesies musicades d’Eulària Anzizu.[6] Tracta el cas de sis composicions seves de poètica sacra: no esmenta cap goig. Quan parla del capellà Josep Masvidal (1864-1939) –el compositor que consta que va fer la música dels goigs de santa Coloma–, explica que va ser mestre de capella de Sant Pere de les Puel·les i, a partir del 1895 fins a la seva mort, mestre de capella del l’església del Pi. Jordi Rifé, però, creu que, com que va musicar poesies diverses de sor Eulàlia, el fet que fos mestre de capella de les Puel·les, que era convent de monges benedictines, “pot aportar les vies del possible contacte amb la poesia d’Eulàlia Anzizu”,[7] monja clarissa del monestir de Pedralbes.
És interessant observar que una edició de 1975 dels goigs de Sant Josep Oriol[8] escrits per Eulàlia Anzizu porten partitura de Josep Masvidal, i cal recordar que aquest sant està enterrat en la basílica de Santa Maria del Pi d’on Masvidal va ser Mestre de Capella durant més de quaranta anys.
Fins aquí, els goigs escrits per Eulàlia Anzizu són sis de diferents trobats fins ara. Tots amb la mètrica tradicional per a aquest tipus de poesia i la composició usual de les seves parts: cobles successives amb les “entrades” i les “tornades” preceptives. La investigació continua per arxius i biblioteques…
Notes
[1] L’Associació Cultural Revista Alella explica al seu web detalls de la història de Can Calderó.
[2] “Goigs a la Verge de Núria”, 22-23 d’agost de 1894.
[8]Goigs en llaor de Sant Josep Oriol, Lletra de sor Eulàlia Anzizu. Música de mossèn Josep Masvidal, Pvre, Barcelona: Imp. Fidel, 1975, 1 pàgina policromada.
Vademècum 