Llull per Llull, una antologia

:: Llull per Llull: Una antologia de textos de Ramon Llull, edició a cura de Joan Santanach, Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes; L’Avenç, 2016, 255 p., il. ISBN 978-84-88839-99-2 i 978-84-393-9440-2 ::

L’any del setè centenari de la mort de Ramon Llull (#AnyLlull) no podia passar sense una nova antologia de la seva obra literària en català. Reivindicat des de la segona meitat del segle XIX a Mallorca i a Catalunya, sigui com a testimoni de la literatura en català, sigui com a model literari (Verdaguer), a les grans històries de la literatura del XX (Rubió i Balaguer, Riquer) Llull es confirma com el primer gran nom de la nostra tradició literària. Aquesta descoberta del Llull escriptor es reconsiderarà, en una línia d’investigació que comença amb el mateix Rubió, des de la premissa del caràcter subsidiari que la literatura té en la producció lul·liana: és un instrument per vehicular el missatge (de caràcter filosòfic i/o teològic) a fi d’assegurar-ne la recepció i l’èxit entre un públic seguidor dels gèneres de la literatura romànica.

La tria de textos de la present antologia està marcada per aquesta doble constatació de la qualitat i la funcionalitat de la literatura lul·liana. Llull recorre a l’artifici literari en diferents etapes de la seva vida i ho fa amb formes molt variades, des de les més tradicionals fins a l’experimentació. Així, a l’antologia hi trobem fragments de textos habituals en seleccions semblants: poesia –Cant de Ramon–; novel·la –Romanç d’Evast e Blaquerna i Fèlix o Llibre de meravelles–; la prosa mística del Llibre d’amic e Amat (Blaquerna), segurament l’obra avui més valorada del Llull literat –amb permís del Llibre de les bèsties del Fèlix–, i que és objecte d’una bona difusió a la web 2.0, gràcies tant a la bellesa dels versicles com a un format fàcilment adaptable als nous canals. A l’antologia hi ha també dos exemples de relats marc amb presència d’elements narratius i predomini del diàleg, que inclouen el pròleg del Llibre de l’orde de cavalleria i el sorprenent final, aparentment obert, del Llibre del gentil e dels tres savis. Resulta també molt interessant la incorporació de passatges de la primera gran obra literària de Llull, el cant a l’alegria i altres capítols del voluminós i irrepetible Llibre de contemplació, i una col·lecció d’exempla de l’Arbre exemplifical de l’Arbre de ciència, píndoles narratives i proverbis on Llull presenta conceptes filosòfics, teològics i morals de complexitat diversa amb una voluntat didàctica que conviu amb l’exigència al lector perquè faci un esforç per entendre’ls.

I parlant d’esforç: qualsevol intent d’aproximar-se a una obra medieval en requereix si no s’està avesat a la llengua i la literatura d’aquells segles. Aquesta antologia facilita l’accés a l’obra de Llull amb introduccions a la seva figura i a les obres seleccionades, i amb la modernització lingüística dels textos a nivell d’ortografia i algunes solucions morfològiques, acompanyada d’un glossari final.

Un parell de mostres. Del Llibre de contemplació, l’explosió d’alegria que omple Ramon per la simple existència de Déu:

Honor e reverència sia feta a vós, sényer Déu, qui havets dada tanta de gràcia a vostre serf tro que son cor nada en gaug e en alegre així com lo peix nadant per la mar, lo qual gaug e alegre li ve, Sényer, adoncs quan considera lo vostre ésser ésser en ésser.

Car vós, Sényer, m’havets dada tanta de gràcia que on que vasa [=vagi] vau alegre, e on que estiga son alegre, e on que gir ma cara veig alegre.

I de l’Arbre de ciència, una discussió filosòfica sobre els elements foc i aigua i les seves qualitats en forma de diàleg entre dos personatges peculiars:

La rosa e el pebre parlaven del foc e de l’aigua, e la rosa lloava l’aigua per ço car multiplicava bonesa de moltes parts ajustant una part amb altra, per ço que bonesa fos gran en l’aigua; e lo pebre lloava lo foc en quant departia bonesa en moltes parts, per ço que sots lo seu gènere moltes substàncies sien bones. Tant estegren lo pebre e la rosa en aquestes paraules, que gran batalla fo entre ells; car lo pebre deïa que més val aquella substància que es dóna a molts, que aquella que es restreny e moltes coses ajusta en si mateixa, de les quals moltes substàncies han fretura; e la rosa deïa lo contrari. E sobre açò la rosa e el pebre vengren a jutjament a la secor per ço car era qualitat d’ambdós; mes la secor s’excusà, e dix que no volia ésser jutge, dient aquestes paraules […].

Anuncis

2 Comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s