El Palau Requesens

Situat en un lloc privilegiat del quadrant nord i a tocar la muralla romana, trobem el Palau Requesens. A la plaça de Sant Just es produeix la confluència de dos ramals del clavegueram romà datats del segle IV.[1] Sota el pati del Palau trobem les sitges d’una domus romana.[2] Som, tal i com diu Eduard Rius-Barrera, al “rovell de l’ou”[3] de l’antiga Barcino.

Així com molts dels palaus i edificis adossats a la muralla (per exemple, l’església de Santa Àgata) es recolzaran en aquesta per bastir nous pisos, pujar les torres fins a transformar-les en talaies o construir nous passos entre torres per reforçar l’estructura, el Palau Requesens no en serà cap excepció. D’origen romànic (segle XIII), té el seu màxim ús social els segles XIV-XV i ja a l’inici del Renaixement, moment en què és cedit pels monarques a la família Requesens. És en aquest moment que Barcelona té el seu màxim esplendor, tal i com ja analitza Eulàlia Duran,[4] entre molts d’altres autors.

Barcelona, com a seu dels monarques, té entorn seu una noblesa amb càrrecs a les Corts, eclesiàstics i militars. La família Requesens –amb Galceran i Lluís com a màxims exponents d’aquesta noblesa– serà una estreta col·laboradora del monarca Alfons el Magnànim i posseïdora, part tant, de diversos títols, entre d’altres el del comtat de Palamós. A inicis del segle XVI, arran de la mort de Galceran, s’inicia un plet entre dues dones de la família Requesens, Estefania i Isabel, que guanya aquesta última. Se li concedeix l’esmentat títol de comtessa de Palamós. D’aquí ve que s’anomeni Palau Requesens l’actual seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABLB). Cal fer aquí un apunt remarcable. Molta bibliografia l’esmenta com a “Palau de la comtessa de Palamós”, confonent-lo amb el desaparegut Palau Menor, antiga seu de l’orde del Temple i cedit pels monarques a la família Requesens. Aquest palau fou enderrocat el 1856.[5]

Els descendents de la comtessa ja passaren a viure en un palau del carrer Ample, i el Palau Requesens quedà temporalment buit. Passà al cap de poc temps a mans de la família Cassador, provinent de mercaders sabaters de Vic que en tan sols dues generacions s’instal·len a Barcelona i es consoliden com a senyors territorials i membres de la noblesa eclesiàstica.[6] La família Cassador viurà al palau Requesens fins al segle XVIII.[7] Gràcies a aquesta constant ocupació, l’edifici es manté en bon estat fins a l’esmentat segle.

A finals del segle XIX Barcelona viu un creixement exponencial. L’Ajuntament –amb la burgesia, empesa per la demanda del proletariat de millores d’higiene, clavegueram i habitatge– es planteja una reestructuració del barri gòtic per modernitzar-lo i fer-lo encaixar amb l’Eixample. I més enllà, decideix refer el discurs de ciutat per tornar a ser un referent com a capital mediterrània.[8] És en el marc ideològic de la Renaixença que es planteja una reforma de la ciutat tot reorganitzant la part antiga: “no destruir, sinó reedificar, retornar las cosas a sa primitiva bellesa”.[9] És, doncs, amb l’apertura de la via Laietana que surten a la llum edificis ocultats dins d’altres, així com llençs de la muralla romana, i es plantejarà una especial protecció i realçament de la seva importància històrica.[10] En aquestes reformes hi planarà sempre la teoria neoclassicista de Viollet-le-Duc (restauració historicista del gòtic).[11]

A partir d’aquí, Josep Domènech i Mansana, Adolf Florensa i Camil Pallàs seran els arquitectes que des del 1911 i fins al 1972, en successives reformes, restauraran el Palau.[12] D’aquestes actuacions en destaquen tres idees: la restauració dels edificis històrics com a atracció de l’incipient turisme,[13] la recreació del que Puig i Cadafalch anomenarà la “casa catalana”,[14] de marcats trets renaixentistes, tal i com ja existia al Palau Montcada, i la protecció de les restes romanes.[15]

Pel que fa al destí del Palau, després de diferents propostes i pressions de l’associacionisme cultural, l’edifici de l’actual RABLB fou protegit, i Alfons XIII promulgà el 1917 que l’Acadèmia passés a ocupar, per cessió, l’actual Palau Requesens.[16] Un cop finalitzades les reformes, es declarà el 1975 “Monument històric artístic de caràcter nacional”.[17]

Sigui per la redescoberta de la muralla romana al qual està adossat, per l’estructura gòtica, per la seva vitalitat com a habitatge fins al segle XVIII[18] o per la visió neogòtica de la Renaixença, el Palau “sobrevisqué”, a diferència d’altres palaus,[19] a aquesta reordenació de Barcelona del tombant de segle XIX-XX.

Notes

[1] Agustí Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, I, Barcelona: Curial, 1972, p. 25-27, 31-33, 35-37, 65-85, 173-189.

[2] Eduard Riu-Barrera, “Barcelona entre els segles V i XII, de la desurbanització a la formació d’una capital”, Barcelona quaderns d’història, 18 (2012), p. 124.

[3] Ibídem, p. 122.

[4] Eulàlia Duran (coord.) et al., “La Barcelona ideal i la Barcelona real en la cultura literària de l’Edat Moderna”, Barcelona quaderns d’història, 9 (2003) (dossier monogràfic).

[5] Pere Molas i Ribalta, “El Palau Menor de Barcelona, centre de sociabilitat nobiliària”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 52 (2009-2010), p. 203-216.

[6] Francisco José Morales Roca, Prelados, abades y mitrados, dignidades capitulares y caballeros […], II, Madrid: Hidalguía, 2001.

[7] Ramon Reixach i Puig, “Els Ferrer de Mataró i el reialisme constitucional català”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 81 (2005), p. 4-28.

[8] Agustín Cócola Gant, “De ruina a monumento histórico. Reconstrucciones del Palau Requesens durante el siglo XX”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 52 (2009-2010), p. 379-380.

[9] Ibídem, p. 379.

[10] Jeroni Martorell & Pau Salvat, “Sin título”, Diario de Barcelona (29 de desembre de 1908), p. 15.364.

[11] “Eugene-Emmanuel Viollet-le-Duc”Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica Online [web]. [Consulta: 23 d’agost de 2016]

[12] Cócola Gant, “De ruina a monumento histórico […]”, p. 383.

[13] Ibídem, p. 382.

[14] Ibídem, p. 396.

[15] Ibídem, p. 393, 395.

[16] Martí de Riquer, “Breve historia de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 25 (1953), p. 303.

[17] Ministerio de Educación y Ciencia, Decreto 1787/1975 del 26 de junio por el que se declara Monumento Histórico-Artístico de Carácter Nacional el Palacio Requesens, Madrid, 1975.

[18] Cócola Gant, “De ruina a monumento histórico […]”, p. 378.

[19] Judith Urbano Lorente, La Barcelona eclèctica: l’arquitectura d’August Font i Carreras (1845-1924), Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s