La llegenda del cor menjat: Guillem de Cabestany & George Benjamin

La llegenda del cor de l’amant que un marit gelós obliga a menjar a la dona adúltera, ignorant del que té al plat, és una d’aquestes històries d’èxit assegurat per una sàvia combinació d’elements romàntics i truculents; barreja que també es troba, per continuar amb el tema del canibalisme amorós, en la Medea que mata i cuina els fills tinguts amb Jàson perquè aquest els devori amb la mateixa inconsciència i posterior remordiment. Durant segles, la figura que ha donat nom a la llegenda del cor menjat ha estat el trobador català del Rosselló Guillem de Cabestany (s. XII ex.-XIII in.), gràcies a una vida anònima, biografia novel·lada però amb elements històrics, que explicava els seus tràgics amors amb Saurimonda. L’última recuperació de la llegenda, la trobem en una òpera del compositor britànic George Benjamin, Written on skin (2012), amb llibret de Martin Crimp, on el trobador es converteix en un il·luminador de manuscrits que, com la poesia de Guillem, delaten la seva passió per la “dompna”; vegeu un dossier sobre la presentació de l’obra a Barcelona a In fernem Land, l’interessantíssim blog sobre òpera (i més) de Joaquim Hernàndez.

Deixo aquí la vida i la música.

:: Vida de Guillem de Cabestany ::

Guillems de Cabestaing si fo uns cavalliers de l’encontrada de Rossillon, que confina amb Cataloigna et ab Narbones. Mout fo avinens hom de la persona, e mout prezat d’armas e de cortesia e de servir. Et avia en la soa encontrada una dompna que avia nom madona Soremonda, moiller d’En Raimon de Castel Rossillon, que era mout gentils e rics e mals e braus e fers et orgoillos. En Guillems de Cabestaing si amava la dompna per amor e chantava de lieis e·n fazia sas chanssos. E la dompna, qu’era joves e gaia e gentils e bella, si’l volia ben mais que a ren del mon. E fon dich so a·N Raimon de Castel Rossillon; et el, com hom iratz e gelos, enqeric tot lo faich e saup que vers era, e fetz gardar la moiller. E qan venc un dia, Raimons de Castel Rossillon trobet passan Guillem de Cabestaing ses gran compaignia et aucis lo; e fetz li traire lo cor del cors e fetz li taillar la testa; e·l cor fetz portar a son alberc e la testa atressi; e fetz lo raustir e far a pebrada, e fetz lo dar a manjar a la moiller. E qan la dompna l’ac manjat, Raimons de Castel Rossillon li dis: “Sabetz vos so que vos avetz manjat?” Et ella dis: “Non, si non que mout es estada bona vianda e saborida”. Et el li dis q’el era lo cors d’En Guillem de Cabestaing so que ella avia manjat; et, a so q’ella·l crezes mieils, si fetz aportar la testa denan lieis. E quan la dompna vic so et auzic, ella perdet lo vezer e l’auzir. E qand ella revenc, si dis: “Seigner, ben m’avetz dat si bon manjar que ja mais non manjarai d’autre”. E qand el auzic so, el cors ab s’espaza e volc li dar sus en la testa; et ella cors ad un balcon e laisset se cazer jos, et enaissi moric. E la novella cors per Rossillon e per tota Cataloigna q’en Guillems de Cabestaing e la dompna eran enaissi malamen mort e q’en Raimons de Castel Rossillon avia donat lo cor d’En Guillem a manjar a la dompna. Mout fo grans tristesa per totas las encontradas; e·l reclams venc denan lo rei d’Aragon, que era seigner d’En Raimon de Castel Rossillon e d’En Guillem de Cabestaing. E venc s’en a Perpignan, en Rossillon, e fetz venir Raimon de Castel Rossillon denan si; e, qand fo vengutz, si·l fetz prendre e tolc li totz sos chastels e·ls fetz desfar; e tolc li tot qant avia, e lui en menet en preison. E pois fetz penre Guillem de Cabestaing e la dompna, e fetz los portar a Perpignan e metre en un monumen denan l’uis de la gleisa; e fetz desseignar desobre·l monumen cum ill eron estat mort; et ordenet per tot lo comptat de Rossillon que tuich li cavailler e las dompnas lor vengesson far anoal chascun an. E Raimons de Castel Rossillon moric en la preison del rei. (Font: Martí de Riquer, Los trovadores. Historia literaria y textos, II, Barcelona, 1975, p. 1067-1068)

:: Benjamin, Written on skin (Escrit a la pell) ::

.

A Spotify:

Anuncis

6 Comments

  1. Molt interessant el tema i també els precedents grecs, La música de Benjamin és també profunda i inquietant.
    Gràcies Maria pel teu comentari!!

    M'agrada

    1. Gràcies, Rosa, per mi també ha estat una descoberta, la música de Benjamin. T’he de confessar que no m’hi vaig fixar fins que vaig saber, gràcies a una bona amiga, que al darrere hi havia la llegenda de Guillem de Cabestany.

      M'agrada

  2. Oh! Gràcies per la menció i l’enllaç, i moltes gràcies per l’apunt, cal divulgar la música que es fa avui, sobretot si és com la d’aquesta òpera de Benjamin, magnífica.

    M'agrada

    1. Gràcies a tu, Joaquim! Tot va ser saber que el llibret era un refosa de la “vida” occitana de Guillem de Cabestany per començar a buscar més informació… i, és clar, acabar topant amb el teu “In fernem Land”, una mina d’informació i plaer. Gràcies també per la difusió que hi fas de la música contemporània, que ajuda a acabar amb tants tòpics. (Això mateix de dir-ne “música contemporània”, així en bloc, ja sona malament, diria.) I sí, l’òpera és magnífica, entre altres coses perquè música i llibret expliquen una història i no es perden en experimentalismes.

      M'agrada

  3. Hola Maria, gràcies pel post tan deliciós! Coneixia només la cruel versió de Medea, tan cruel com en tantes altres relacions dels déus clàssics grecs… Desconeixia completament que un dels trobadors més coneguts dugués el nom de la llegenda, té tots els arguments per fer-la perdurable en el temps. I la musica tan suggerent, molt adient al tema

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s