Dos llibres sobre el discurs legitimador dels reis aragonesos a Nàpols

Calixt III deia davant dels ambaixadors milanesos, referint-se a Ferran d’Aragó, el fill i flamant successor d’Alfons el Magnànim a Nàpols, que era “un bastardello de chi non sapemo chi fusse il padre, un puerulo chi è uno niente. Ello se è chiamato re et scrivessi re senza licentia o auctorità nostra”. Això, el 1458, era només una mostra dels problemes amb què es va enfrontar la branca napolitana dels Trastàmara aragonesos, imposada per les armes i mantinguda al tron durant una seixantena d’anys, entre revoltes nobiliàries internes i topades amb els poders que al·legaven els seus drets sobre la corona (França i Aragó) i la investidura del regne (Estats pontificis). La lluita de la nova dinastia per conservar Nàpols es va dirimir al camp de batalla i al camp diplomàtic. Una de les seves armes va ser la construcció d’un discurs de legitimació dinàstica, objecte de dos llibres recents que parteixen d’enfocaments diferents i alhora complementaris, centrats, el primer, en el regnat d’Alfons el Magnànim (1442-1458) i, el segon, en el seu fill Ferran I (1458-1494).

delledonne:: Fulvio Delle Donne, Alfonso il Magnanimo e l’invenzione dell’umanesimo monarchico. Ideologia e strategie di legittimazione alla corte aragonese di Napoli, Roma: ISIME, 2015, 178 p., il. ISBN 978-88-98079-27-8 ::

L’autor refon treballs seus anteriors sobre la reconstrucció dels mecanismes de legitimació del poder, un procés que es fa patent en la cort d’un rei arribat de nou, com ho era Alfons el Magnànim a Nàpols, amb un bagatge de tradicions i experiències del país d’origen. Seguint una línia d’investigació ben assentada, s’analitza el paper dels humanistes àulics en aquell procés i les formes literàries i artístiques amb què es revesteix.

En el discurs legitimador d’Alfons, el dret adquirit per les virtuts personals del monarca passa davant dels lligams familiars resultants de l’adopció de la reina Joana. No ha de sorprendre, doncs, que el Magnànim no hagi tingut una cerimònia de coronació com a rei de Nàpols: s’assegura la investidura pontifícia, però no dependrà de cap altre poder legitimador superior que es posi de manifest en una representació simbòlica. Les virtuts del rei, revestides d’una pàtina classicitzant, són relacionades al De dictis i factis Alphonsi regis d’Antonio Beccadelli, el Panormita, considerat l’organitzador principal de la ideologia monàrquica alfonsina, que es manifesta, més que no en l’oratòria, en la historiografia, en concret en l’obra dels cronistes de la cort, que van de les provatures frustrades de Tommaso Caula, Gaspar Pelegrí –editat per Delle Donne– o Lorenzo Valla –autor d’una polèmica biografia del pare del rei, Ferran d’Antequera–, fins a les definitives del mateix Panormita i de Bartolomeo Facio. A la tradició catalana i castellana de les cròniques biogràfiques reials, el Panormita oposa un nou model: “Non si tratta, dunque, di una ricostruzione biografica, approntata sul modello svetoniano o su quello, ritrovato e nuovamente diffuso, plutarcheo, ma di una ricostruzione esemplare, fatta non di rielaborazioni puntuali, ma di idealizzazioni e tipizzazioni” (p. 59).

L’acció de govern és descrita a través del model dels antics emperadors, cristianitzat i tamisat per la cultura humanística: la “religio” i la “sapientia” del Magnànim s’equiparen. El gust pel referent clàssic no es limita a la reconstrucció arqueològica: el triomf de l’entrada d’Alfons a Nàpols el 1443 és una exhibició de la nova imatge del rei i segueix un programa dissenyat pel Panormita, on els elements clàssics (“o Cesare novello”) conviuen amb les tradicions peninsulars catalanoaragoneses (com ara el tron en flames o “siège perilous”, que remet al cicle del Graal, i la batalla entre moros i cristians).

Storti:: Francesco Storti, “El buen marinero”. Psicologia politica e ideologia monarchica al tempo di Ferdinando I d’Aragona re di Napoli, Roma: Viella, 2014, 180 p. ISBN 978-88-6728-238-8 ::

L’aproximació de Storti a la construcció del discurs legitimador dels Trastàmara napolitans parteix de baix, de la documentació cancelleresca produïda en el dia a dia del funcionament de l’administració reial, per controlar com s’hi tradueixen conceptes i imatges, que, tot i no ser necessàriament originals, revelen una forma de presentar-se de Ferran I de Nàpols i de justificar-se davant dels coetanis. La metodologia es basa en l’anàlisi del llenguatge; els materials, els proporcionen les fonts diplomàtiques posades a disposició dels investigadors gràcies a col·leccions recents com “Fonti per la storia de Napoli aragonese”, de la qual l’autor és un dels coordinadors.

L’anàlisi lingüística evidencia, per exemple, l’omnipresència del concepte de “justícia”. La pràctica diària d’aquesta virtut a través de l’administració judicial i del mateix sobirà, que n’és el garant, es converteix en un dels eixos de l’acció de la monarquia. Virtuts com aquesta són les que fan de Ferrante el successor legítim del Magnànim per damunt dels llaços de sang. La reforma d’aspectes de l’administració de la justícia al territori, com ara les audiències públiques presidides pel rei, és, en conseqüència, un dels projectes acaronats pel monarca; Storti ho relaciona amb la formació jurídica de Ferrante, testimoniada per un quadern d’apunts autògrafs de quan, sent duc de Calàbria, estudiava dret civil el 1448 (Biblioteca Nacional de França, ms. lat. 4564). (Val a dir que aquests projectes de reforma del sistema judicial entronquen amb una tradició dels Trastàmara: segons la crònica catalana de Ferran d’Antequera, el rei “se havia mes al cor, si Déu li hagués allongada la vida, de metre o reduhir en altra molt breu manera los actes dels littigis, per ço que la justícia hi fos pus prestament e fàcil, sens maxinoses dilacions de jutges e de parts, ministrada”; hi ha notícies de projectes de reforma semblants en temps del Magnànim i de la seva lloctinent la reina Maria.)

El llibre conté l’anàlisi de casos pràctics de construcció del discurs reial en les cartes que Ferrante adreça a les cancelleries per imposar la seva versió d’un fet, encara que no li hagi estat favorable. S’hi dibuixa una determinada imatge del rei, que es demostra, com diu ell mateix, “buen marinero así mesmo en la fortuna”, dotat de virtuts com la justícia, la fortalesa, la impassibilitat davant de les passions i la “dissimulazione onesta”, un retrat difós pels coetanis en què Storti entreveu conceptes que no es consolidaran fins al XVI, com la “raó política” que presideix les decisions reials, precedent de la “raó d’Estat” bodiniana. En conclusió, l’autor atribueix a Ferrante “una consapevolezza che manifesta un controllo pieno e totale dei meccanismi della strategia politica” (p. 145).

Anuncis

5 Comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s