Arnau Estanyol, el mestre Aleix (Bambasser) i uns versos de Pero Martines

Començo reproduint, amb algun canvi, la notícia que vaig redactar per al catàleg de l’exposició El bisbe Margarit i la seva època (Girona: Fundació Caixa Girona, 2006, p. 56-57), on es podia veure el manuscrit gironí del Regiment de prínceps descrit a continuació.

Girona, Biblioteca del Seminari, ms. 10: Gil de Roma, Regiment de prínceps, traducció d’Arnau Estanyol

1407. 2 f. prel. + f. III-CCCCLXXXXII amb numeració antiga en tinta vermella amb algun error corregit antigament i en llapis + 1 f. s. n. + 2 f. en blanc. Paper, 280 × 210 mm. Quaderns de 16 f., amb reclams. Filigranes: Briquet 793 i 11.863. A dues columnes. Rúbriques i calderons en vermell. Caplletres en blau i vermell amb filigrana alternant en aquests colors. Notes marginals posteriors. Enquadernació de pergamí. Llom: “REGI. DE PRIN. [G]IL”. Acèfal. Taques d’humitat. Olim 180, VI-1-13.
F. III-CCCCLXXXIIIv Inc.: “[…] Cové que la paraula, mesura de la paraula en cascuna cosa s[ia]”.
F. CCCCLXXXIIIv-CCCCLXXXXII: “Ací començen la explenació e declaració d’alguns vocables scurs contenguts e posats per lo present doctor e d’alguns scurament explanats per nós en lo present libre, los quals vocables no són usats ne acostumats comun[ament] en nostro lengatge”.
F. CCCCLXXXXII: “Complit e acabat aquest libre appellat Ragiment de prínceps, del qual fas laors e gràcias infinides a nostro senyor Déus e a madona santa Maria. Fon explegat a XVI de desembre de l’any de nostro Senyor MCCCCVII. Etc. Ffinito libro sit laus, gloria Christo, amen”.

L’agustí Gil de Roma o Egidi Romà (Roma, c. 1243 – Avinyó, 1316), que la tradició considera membre de la família Colonna, va ser probablement deixeble de sant Tomàs. Bona part de la seva producció està lligada a l’ensenyament i al comentari de textos filosòfics. Pren part en els grans incidents polítics i eclesiàstics de l’època. A París dedica el De regimine principum (c. 1280) al futur Felip IV de França, dit el Bell, de qui s’ha dit que va ser preceptor. L’obra s’inscriu en el gènere dels miralls de prínceps, i circula tant en cercles laics com universitaris. És una via d’accés a l’ètica i la política aristotèliques, sovint llegides a través de sant Tomàs; considera el regne com a unitat política i la monarquia hereditària com la millor forma de govern, i defensa la superioritat del rei sobre la llei. Se’n conserven més de 350 manuscrits medievals i traduccions a diverses llengües; l’edició prínceps es publica a Augsburg el 1473.

El De regimine es divideix en tres parts; en paraules del traductor català del segle XIV:

Donques deu ésser sabut que nós entenem tot aquest libra a departir en tres libres particulars, com lo primer serà manifestat en qual manera reyal magestat e per consagüent quiscun hom si matex dege ragir; en lo IIon serà manifestat en qual manera la sua companya ell dege governar, e·n lo III declara en qual manera en la ciutat o en lo regne ell dege senyorejar. Al primer libre servirà èticha o monèticha; al II, ychonòmica, al III, política. E aquesta orda és rahonabla e natural.

El traductor, el carmelità Arnau Estanyol, lector al convent de Lleida el 1354, havia acabat la versió abans de 1381; se’n conserven còpies a Barcelona, El Escorial i Girona. Estanyol, que, per voluntat del comitent, fa una traducció literal, afegeix al final un glossari de “vocables escurs”, la major part llatinismes inintel·ligibles si no es tenen unes nocions prèvies del tema tractat; potser es basa en alguna de les taules alfabètiques de matèries del De regimine ja existents. Cent anys després, la traducció és revisada i modernitzada pel mestre Aleix, professor a Barcelona (¿l’Aleix Bambasser que el 1477 obté un privilegi reial per establir un estudi d’arts a la ciutat?), que substitueix el glossari per notes erudites. Hi ha dues edicions de la nova versió (1480, 1498).

El Regiment és una referència obligada dels tractadistes de la cosa pública. El cardenal Joan Margarit en té un exemplar a la biblioteca i cita l’obra en el seu propi mirall de prínceps per al príncep Ferran, la Corona regum, i al Templum Domini.

D’aquesta mateixa època data la còpia, en una guarda original del manuscrit de Girona, d’un fragment poètic sobre la Passió de Pero Martines, partidari del príncep de Viana i executat el 1463 per ordre de Joan II (“Al rey Jesús donada la sentença”, vv. 97-100: “Ja l’Ignossent al gran munt atenyia”, etc.).

Bibliografia

Balari i Jovany, J., “Historia externa”, Anuario de la Universidad Literaria de Barcelona, I (1896-1897), p. 46-47.
Briggs, Ch., Giles of Rome’s De regimine principum. Reading and Writing Politics at Court and University, c. 1275-c. 1525, Cambridge, 1999.
Prats, M., “Un vocabulari català a la versió del De regimine principum de Gil de Roma”, dins Actes del Sisè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Barcelona, 1983, p. 29-87.
Riquer, M. de, Obras de Pero Martínez, escritor catalán del siglo XV, Barcelona, 1946.
Segarra, I., “El tractat Corona regum: L’humanisme italià i el pensament polític de Joan Margarit”, dins Literatura i cultura a la Corona d’Aragó (segles XIII-XV), Barcelona, 2002, p. 285-296.
Tate, R. B., Joan Margarit i Pau, cardenal i bisbe de Girona, Barcelona, 1976.
Webster, J. R., Carmel in Medieval Catalonia, Leiden; Boston; Köln, 1999, p. 97-98.
Wittlin, C., “La revisió lingüística de l’antiga traducció catalana del De regimine principum d’Egidi Romà publicada el 1480 pel mestre Aleix de Barcelona”, dins íd., De la traducció literal a la creació literària, València; Barcelona, 1995, p. 137-156.

Gil de Roma. Font: Wikimedia Commons

Posteriorment s’han publicat en línia dos treballs sobre la versió catalana del Regiment de prínceps. El primer (Bescós) analitza la refosa de mestre Aleix en el context de les traduccions catalanes coetànies; el segon (Pérez Mingorance) reuneix noves dades sobre el traductor, el carmelita Arnau Estanyol, defensa que la traducció anava destinada al comte Jaume I d’Urgell i és anterior a la mort d’aquest, el 1347, i dóna una edició crítica del text.

Del que vaig escriure el 2006, voldria insistir en l’atribució dels versos afegits “Ja l’Ignossent al gran munt atenyia […]” al vianista Pero Martines, ja que continuen apareixent com a anònims en la bibliografia sobre el manuscrit gironí. També dir que es perfila com més que probable la identificació del corrector de l’edició de 1480 i 1498, “mestre Aleix, regint les scoles en dita ciutat”, amb Aleix Bambasser, mestre de les escoles d’arts, que ja havia estat suggerida anteriorment (A. Duran i Sanpere [dir.], Història de Barcelona, Barcelona: Aedos, 1975, p. 502-503). L’activitat de Bambasser a la Barcelona de l’últim terç del XV; els casos paral·lels de professionals que combinen tasques acadèmiques semblants amb la correcció de textos de la primera impremta –és el cas de Joan Ferrer, editor de la gramàtica de Focas (Barcelona: Pere Posa, 1488), i de Pere Joan Matoses, curador de la gramàtica de Bartomeu Mates (ibídem: Joan Gherlinc, 1468 [per 1488?])–; i la consideració cap al personatge que demostra el fet d’assessorar els consellers en afers que van més enllà de l’activitat professional estricta, confirmen l’atribució de l’actualització del Regiment de prínceps a Bambasser, el mestre Aleix “regint les escoles” de qui les edicions incunables no necessiten precisar el cognom. Dades que tinc aplegades fins ara sobre el personatge:

  • Era de procedència rossellonesa: a banda del cognom i el benefici perpinyanès que té el 1478, que ja apunten cap a aquesta direcció, al document de confirmació reial de 1491 citat al paràgraf següent s’indica clarament que Bambasser prové dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, d’on ha sortit per servir el rei: “necnon considerantes vos esse de comitatibus nostris Rossilionis et Ceritanie, qui propter vestram fidelitatem et nostrum servicium patriam propriam deseruistis, quibus ob ea plurimum debetur favoris” (ACA, Cancelleria, reg. 3551, f. 20v).
  • 1477: el 25 de gener de 1491, el rei Ferran confirma a Aleix Bambasser la llicència d’obrir escoles d’arts i altres ciències a Barcelona o qualsevol altre lloc del Principat, que li havia estat concedida l’1 d’octubre de 1477 pel rei Joan II, malgrat una disposició anterior d’unificació dels estudis d’arts (ACA, Cancelleria, reg. 3551, f. 20-21v, citat per Balari, “Historia externa”, p. 46-47, que per error avança la confirmació al 1488). El dia 30 de gener de 1491, des de Sevilla, Ferran torna a insistir en el privilegi a favor de “mestre Aleix Bambaser” o, simplement, “mestre Alexis” o “Aleixis” (AHCB, 1B.IX.A-6 [Lletres reials originals], núm. 1790, ressenyat per S. Riera [ed.], Cartes de Ferran II a la ciutat de Barcelona (1479-1515), Barcelona, 1999, p. 83). Per al context cf. A.Fernández Luzón, La Universidad de Barcelona en el siglo XVI, Barcelona, 2005, p. 34.
  • 1478: Aleix Bambasser, prevere beneficiat de Sant Joan de Perpinyà, lloga cases a Barcelona per tenir-hi escoles (J. Hernando, “Escoles i programes acadèmics a la Barcelona del segle XV. L’escola de mestre Ramon Llull i l’ensenyament de disciplines gramaticals i d’arts”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 20-21 [1999-2000], p. 636).
  • 1487: el juliol, “Aleix Bambaser, mestre de scoles”, apareix en una llista de mestres en teologia, on trobem personatges destacats com el franciscà Marc Berga o el capitular Bartomeu Oller, convocats pels consellers de Barcelona per discutir la fórmula del jurament que l’inquisidor Alfonso Espina els exigeix (F. Carreras Candi, “L’Inquisició barcelonina, substituïda per l’Inquisició castellana (1446-1487)”, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans [1910-1911], p. 172).
  • 1491: l’Audiència del lloctinent Enric d’Aragó dicta sentència d’una causa entre “Alexii Bamboser [o Bambaser], magistri in artibus”, i la vídua Aldonça de Mesa, en què un prevere que duu el cognom Estanyol actua com a procurador de mestre Aleix (ACA, Cancelleria, reg. 3839, f. 164-165v).
  • 1492: el 24 de maig consta com a “in sacra pagina professorem” en un document en què fa definició de comptes a Miquel Moner i la seva dona Constança, neboda “dicti magistri Alexii”, per tots els béns que li han administrat (AHPB, 219/26, manual de Dalmau Ginebret). La neboda és d’Illa, al Rosselló. Hi actua com a testimoni l’escrivent Blai Bambasser, que el 1494 ja apareix com a notari de Barcelona (ibíd., 219/27).
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s