T de Teresa: Enric d’Ossó, teresianista

:: Pilar Rodríguez Briz, STJ, San Enrique de Ossó y el III Centenario de la muerte de Santa Teresa, Barcelona: Claret, 2014, 135 p. ISBN 978-84-9846-834-2 ::
osso

S’ha escrit –i tradueixo del castellà– que “qualsevol treball que es vulgui fer sobre Enric d’Ossó i Cervelló serà alhora un estudi de teresianisme” (Victòria Molins). I és que aquest capellà, nascut a Vinebre el 1840 i mort a Gilet el 1896, canonitzat el 1993, va lligar a la figura de santa Teresa de Jesús els seus projectes fundacionals més importants, relacionats amb dues línies d’actuació de l’Església catòlica durant la Restauració: la renovació dels antics ordes religiosos, sigui recuperant el preexistents o, com Ossó, creant-ne de nous que ben aviat creixeran en nombre i influència –Companyia de Santa Teresa (1876) i projecte frustrat de germans missioners–, i l’impuls de l’associacionisme catòlic seglar –Arxiconfraria Teresiana per a noies (amb precedents de 1873) i la seva branca infantil, el Ramadet del Nen Jesús (1876). Ossó, amic i col·laborador des de la joventut d’un representant eximi de l’integrisme catòlic, Fèlix Sardà i Salvany, aposta pel paper de la dona dins de la família i el món educatiu per dur a terme un projecte de restauració catòlica en una societat en què l’enemic és fora (polítics progressistes, associacions tan diverses com els maçons, els espiritistes o el moviment obrer, esglésies protestants… i especialment una tendència social generalitzada i imparable cap a la laïcització), però també dins (catòlics liberals o “mestissos”). Santa Teresa no tan sols proporciona un model de feminitat a les dones membres de les organitzacions d’Ossó, sinó que es converteix en model d’acció per al fundador, que comparteix amb ella l’aposta per l’escriptura com a eina per explicar-se, guanyar adeptes i defensar-se dels atacs. En el cas d’Ossó, a través de la premsa i de llibres breus de caràcter doctrinal i devocional, entre els quals destaca un best-seller traduït a diverses llengües, El cuarto de hora de oración según las enseñanzas de la seráfica virgen y doctora Santa Teresa de Jesús (Barcelona, 1875). Ossó s’impregna de la lectura de la santa, de qui projectava publicar les obres completes. En la seva prosa retrobem manlleus d’obra genuïna o espúria i característiques de l’estil teresià: el lèxic i les expressions col·loquials, el llenguatge misticoamorós (“Sí, enamórate de Teresa de Jesús”). A l’encapçalament i al comiat de les seves cartes es repeteixen les fórmules “Viva Jesús y su Teresa” i “en Jesús de Teresa”, que juguen amb el nom de professió i la coneguda anècdota en què Crist es descrivia com a “Jesús de Teresa”.

El teresianisme d’Ossó tenia des de 1872 un òrgan propi, la revista Santa Teresa de Jesús (també coneguda com a Revista Teresiana, a partir d’ara RT), que va fundar i dirigir durant més de vint anys; i va trobar el seu moment en la celebració del tercer centenari de la mort de santa Teresa (1882). El llibre de Pilar Rodríguez Briz amb què s’obre aquest apunt descriu, amb una contextualització mínima, la intensa activitat d’Ossó al voltant del centenari; consisteix bàsicament en la selecció i transcripció d’amplis extractes dels articles publicats per l’autor a la RT entre 1880 i 1882, amb el seu nom, com a director o amb el pseudònim El Solitario, i de l’epistolari d’aquests anys, especialment amb Sardà i Salvany i algunes col·laboradores de la Companyia. En aquests textos es dibuixa un Ossó en contacte amb els organitzadors del centenari a Àvila, Alba de Tormes i Salamanca, que utilitza la RT com a plataforma per donar ressò a les iniciatives teresianes que li arriben de tot Espanya i altres països. Entre els projectes hi ha, per exemple, un certamen literari; un dels temes que s’hi proposen és demostrar, contra el que afirmaven els “racionalistes”, que els fenòmens sobrenaturals experimentats per Teresa no tenien res a veure amb la malaltia psíquica –en aquesta època, Jean-Martin Charcot i els seus seguidors desenvoluparan la hipòtesi de la connexió entre misticisme i histerisme. Les activitats a Catalunya hi ocupen un lloc especial: encàrrecs artístics, certàmens literaris, reedició de La mujer grande, de Manuel de Traggia, a cura d’Ossó (Barcelona, 1882), etc. Aquest esmenta reiteradament les seves pròpies fundacions com a mostra de devoció teresiana del país. Paral·lelament, engega campanyes des de la RT per enaltir la figura de la santa, com ara la sèrie d’articles “Apuntes sobre el doctorado de santa Teresa de Jesús” (1881), on es justifica el reconeixement d’un títol ja atorgat per la tradició popular –no són rares les imatges de la santa amb el birret doctoral–, però que les autoritats eclesiàstiques es resistiran a conferir-li fins al 1970.

Al costat d’aquestes accions, al llibre de Rodríguez Briz es pot seguir el distanciament entre Ossó i la Junta del centenari, un cop l’equip del liberal i francmaçó Práxedes Mateo Sagasta, president del Consell de ministres des de 1881, assumeix la direcció de les celebracions. El sector integrista ho interpretarà com un intent de politització, que desvirtua el caràcter fonamental de la protagonista tot posant la seva faceta d’escriptora espanyola per davant de la condició de santa universal; amb paraules d’Ossó: “no faltan por desgracia en nuestra España y en la tierra noble de Castilla quienes […] traten de honrar a la gran Santa como se honraría a Safo, a Jorge Sand, o a cualquiera mujer fuertemente célebre” (Rodríguez Briz, p. 77). La reacció d’Ossó és combativa: renuncia a participar en els actes organitzats per la Junta des d’Àvila i Alba, denuncia públicament la deriva d’aquesta i accentua un particular teresianisme català que es proposa com a renovador de l’essència del centenari, tot des de la RT. Al número de maig ja havia formulat la idea d’una sintonia especial entre Teresa i el caràcter català:

Tu genio emprendedor tan conforme al genio catalán, tu carácter “bullidor”, y “negociante”, y “baratón”, como tú misma decías, cuadra perfectamente al nuestro, al de tus Hijas las catalanas. Tu corazón grande, generoso, noble, celoso se hermana perfectamente con los sentimientos, afectos y aspiraciones de los honrados y laboriosos hijos de Cataluña. Bien, pues, estás aquí con nosotros, oh gran Teresa. Y si bien es verdad que no naciste en Cataluña, sino en la noble tierra de la antigua Castilla, hoy […] has escogido tú nacer en nuestro suelo segunda vez. (Ibíd., p. 70)

Si vas a Montserrat

Aquesta idea es tradueix, a la pràctica, en la convocatòria d’activitats plantejades alhora com a desgreuge i com a prova de força davant dels organitzadors oficials (“hacer una grande o gorda, que quizás gane a Castilla”, ibíd., p. 83). La més visible: una peregrinació multitudinària a Montserrat, encapçalada per la Companyia com a punta de llança d’aquell teresianisme renovat de base catalana i al crit de “¡Teresianas, a Montserrat!”, els dies 21-23 d’octubre de 1882, amb la inauguració d’un altar a la santa a la basílica com a acte central.

Montserrat serà, amb el Desert de les Palmes, un dels santuaris de referència d’Ossó, que hi puja diverses vegades al llarg de la seva vida des d’aquella fugida de casa, als catorze anys, després de la mort de la mare; fins i tot manifestarà el desig, finalment no satisfet, de ser-hi enterrat. Un any abans, la Mare de Déu de Montserrat havia estat declarada per Lleó XIII patrona de Catalunya, enmig del clima d’exaltació patriòtica i literària que va envoltar les celebracions del mil·lenari de la troballa de la Moreneta. Per Ossó, que posarà la nova Companyia sota la protecció d’aquesta, Montserrat representa la culminació de la presència de santa Teresa a Catalunya:

Bien estaba [i.e. Teresa] en Tortosa, bien en Tarragona, Barcelona, Gracia, Lérida, Manresa, Sabadell, Vich, Mataró, etc., pero no le bastaba, y quiso subir más alto, y no paró hasta subirse a la montaña más alta de Cataluña, para desde allí de una mirada abarcar mejor a toda nuestra tierra catalana y vigilar sobre ella y apartar todo mal de sus confines. ¡Así sea, oh gran Teresa! […] mira en tu día y en nuestro día a tu querida Cataluña, patria adoptiva tuya si se quiere, pero que has llenado de bendiciones y has distinguido con especial cariño y predilección. Guárdala, Santa mía de mi corazón, como a la niña de tus ojos, y no consientas que pierda su fe, su carácter noble, su actividad, sino que guiada por la estrella de los mares, María, y por ti desde el templo de Montserrat, protegida por ambas logre ser siempre la que lleve la bandera de la fidelidad y del amor a la fe, a la Religión, a la Patria y a Dios. (Ibíd., p. 102-103)

L’apropiació catalana de les essències teresianes no passa per la llengua, per més que es convidi els pelegrins a cantar “himnes” en català durant l’ascensió a la muntanya sagrada. Ossó, com Sardà, opta pel castellà com a llengua d’expressió escrita, per bé que es conserva alguna carta seva en català, de caràcter domèstic. En les lletres publicades no és rar trobar un nom o un refrany en aquesta llengua, al costat, també, de catalanismes sintàctics inadvertits. És possible que compartís el recel de Sardà cap a un “regionalisme” mal entès. Tot amb tot, entre els seus amics comuns hi ha representants de la línia catòlica i catalanista del moviment, com Jaume Collell, a qui el 1875 Ossó tractava de teresià devot i savi, i Jacint Verdaguer. Com explicava Joan Requesens fa unes setmanes, Collell i Verdaguer havien fet, el 1877, un viatge a Àvila organitzat per Ossó. I va ser a petició d’aquest, perquè les teresianes el cantessin a la peregrinació a Montserrat d’octubre de 1882, que Verdaguer va escriure el romanç “La mort de santa Teresa”.

De fet, Ossó, conscient de la potencialitat de la literatura en general, i la poesia en concret, com a suport per a l’adoctrinament de les joves de les seves fundacions i del públic en general, ja havia fet algun assaig literari en forma de narracions breus de caràcter moralitzant. Faceta aquesta que desenvoluparia amb més constància un dels seus col·laboradors íntims, el prevere Joan Baptista Altés, autor de peces dramàtiques, narracions breus, poemes i relacions de viatges teresians en castellà, publicats i/o anunciats a la RT. Endut pel seu activisme teresià, espiritual i cultural, Ossó fa campanya intensiva entre literats, artistes i músics catalans perquè col·laborin en les seves iniciatives durant i després del centenari. La llista inclou noms de primera línia: Verdaguer, Antoni Gaudí, Felip Pedrell… Rere l’èxit de la campanya hi ha segurament una gran habilitat comunicativa per captar adeptes als seus projectes.

El lligam d’Ossó amb Montserrat, compartit per Verdaguer, organitzador actiu –amb Collell– de les festes del mil·lenari, es tornarà a manifestar deu anys després del centenari teresià, el 1892, en les Tres florecillas a la virgen María de Montserrat, un recull devocional de mostres de diferents gèneres amb un objectiu comú, especificat al subtítol: “Instrucciones y ejercicios para pasar santamente tres días en compañía de la virgen María de Montserrat”. El consulto en l’exemplar dedicat per l’autor a Verdaguer, avui a la Biblioteca de Catalunya. El record de santa Teresa, “compatrona de las Españas” –un altre títol de reconeixement oficial complicat que Ossó li va defensar–, també hi és present en una oració al cor transverberat. El llibret conté pregàries, punts per a la meditació, dades geogràfiques i històriques de caràcter divulgatiu sobre el santuari, anècdotes montserratines i poemes en castellà i català. Aquests, excepte els tres últims, són del “laureado poeta catalán M. Jacinto Verdaguer”, duen les inicials “J. V.” o no van firmats i ja s’havien publicat el 1889 a Montserrat: “Cançó del pelegrí” (“He vist les dotze ermites”); “Cançó de la Moreneta” (“Moreneta en sou”); “Cançó dels escolans” (“Maria ens és mare”); “Cançó de les ermites” (“Portí corona de dotze ermites”); “Virolai” (“Rosa d’abril, morena de la serra”); “Adéu a Montserrat” (“Rient vaig arribar-hi”); i “Goigs de nostra senyora de Montserrat” (“Puix floriu com una rosa”). Segueixen tres poemes d’altres autors. Dos seran musicats per Càndid Candi: “Cap amunt” (“L’aurora riallera”) i “Ja hi som” (“Ja hi som dalt la muntanya”). El tercer és un “Soneto” (“Si vas a Montserrat, vés per Sant Lluc”), que Ossó sembla considerar anònim; es tracta de la “Instrucció de l’author en estil jocós als curiosos que may han estat en Monserrat” amb què Pere Serra i Postius obria el seu Epítome histórico del portentoso y real monasterio de Nuestra Señora de Monserrate (Barcelona, 1747), una guia històrica i devocional sobre el santuari. El sonet té transmissió manuscrita pròpia, sense nom d’autor. El 1900 es recupera a la segona edició de les Tres florecillas, però atribuït erròniament al “Dr. Vicens Garcia, rector de Vallfogona”. Ossó retia homenatge al vallfogonisme popular; també ho havia fet temps enrere, però en aquest cas a l’obra genuïna de Garcia, quan incloïa el famós sonet-laberint “Tanta temor, Teresa, tanta pena” a la RT l’any del centenari. Josep Dalmau l’havia publicat per primera vegada el 1615, com a anònim, a la Relación de la solemnidad con que se han celebrado en la ciudad de Barcelona las fiestas a la beatificación de la madre santa Teresa de Jesús. El teresianisme català del final del XIX entroncava així amb el d’inicis del XVII i es consolidava com una tradició de la qual tot just coneixem els episodis més importants.

Selecció bibliogràfica

Altés, Francesc Xavier, Presencia de san Enrique de Ossó en Montserrat [en línia]  [Consulta: 10/02/2015]
Álvarez, Tomás, “Don Enrique de Ossó y Santa Teresa de Jesús”, dins Mano de oro: Enrique de Ossó, sacerdote y teresianista, Burgos: Monte Carmelo, 1979, p. 172-224.
“Balcón abierto sobre la Revista Teresiana”, dins Mano de oro […], p. 539 [facsímil del sonet-laberint publicat a RT].
Cartas de San Enrique de Ossó y Cervelló al Dr. Félix Sardá y Salvany, ed. Gloria Volpe, Barcelona: Ediciones STJ, 1997.
Gabernet, Joan, “Los amigos del Beato Enrique de Ossó y Cervelló”, dins Mano de oro […], p. 289-323.
Ossó, Enric d’, Tres florecillas a la virgen María de Montserrat, Barcelona: Tipografía Teresiana, 1892; 2a ed.: ibíd., 1900.
“S. Enrique de Ossó. Pasión por Teresa de Jesús”, Revista Teresa de Jesús, 187 (gener-febrer 2014). [Monogràfic amb articles de Gemma Bel, i Isabel Sánchez i Asun Álvarez consultables en PDF.]
Verdaguer, Jacint, Epistolari, III, ed. Josep M. de Casacuberta i J. Torrent i Fàbregas, Barcelona: Barcino, 1971, p. 223-225, 247-250.

(He publicat aquesta entrada al blog Castell interior l’11/02/2015)

Anuncis

2 Comments

  1. Maria, quin text més interessant, i amb aquesta finor narrativa que només és teva i pot ser teva! Enhorabona! He après un munt de coses que no sabia sobre n’Enric d’Ossó. M’ha semblat molt interessant la “catalanització” de la figura de Teresa d’Àvila (i que entenc donà lloc al moviment conegut com a “Teresianisme català”). L’home certament no va emprendre reptes senzills que diguem, per no parlar del desig de publicar les obres completes!! Felicitats de nou!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s