Els dimonis de Verdaguer, segons Casasses

:: Enric Casasses, Dimonis: Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d’Oració, Folgueroles: Verdaguer Edicions, 2014 (Univers, 1), 328 p., il. ISBN 978-84-941656-7-2 ::

Entre 1890 i 1892, Jacint Verdaguer va assistir amb una certa regularitat a les sessions d’exorcismes que resava el grup encapçalat pel prevere Joaquim Pinyol, reunit en un pis llogat al carrer Mirallers de Barcelona, més conegut com a Casa d’Oració. El grup, de composició heterogènia, al qual concorrien capellans, vidents i malalts mentals –tradicionalment considerats com a posseïts pel dimoni–, entroncava a través de la figura de Pinyol i d’algun dels participants, com la terciària carmelita descalça Joana Gratias, amb els exorcismes practicats anys enrere pel controvertit excarmelita, fundador i avui beat Francesc Palau i Quer. El P. Palau era sovint recordat a les sessions de la Casa d’Oració, on hi havia una fotografia seva (p. 170).

La presència de Verdaguer en aquelles sessions, al costat del desacatament de les ordres del seu superior el bisbe de Vic Josep Morgades, de la (mala?) gestió de les caritats que administrava com a almoiner de Claudi López, segon marquès de Comillas, dels deutes generats per la compra de la capella de Santa Creu de Vallcarca, probablement induïda pels antics col·laboradors del P. Palau, que hi tenien el seu nucli, i de la convivència amb la vídua Duran –“donya Deseada”– i els seus fills, entre els quals la vident Amparo, ha estat considerada un dels elements que va ajudar a congriar l’anomenat “drama de Verdaguer”, conclòs amb la retractació pública, el 1898, de qui s’autoanomenava “poeta-sacerdot”, que d’aquesta manera cedia, si més no en aparença, davant del setge econòmic i moral a què havia estat sotmès amb mesures com la suspensió de la llicència de dir missa i l’embargament de les obres literàries, per bé que els deutes el van acompanyar fins al final de la seva vida, el 1902. Totes aquestes qüestions, que durant anys han creat debat entre els detractors i els defensors de la figura de Verdaguer, fins aleshores capellà àulic i poeta consagrat entre sectors conservadors, catòlics i catalanistes, i alguns aspectes menys coneguts, com el pensament social de l’autor, es ponderen en la recent edició preparada per Lluïsa Plans del recull d’articles En defensa pròpia –considerat el punt de sortida del periodisme modern en català–, que Verdaguer va publicar en diverses tongades en mitjans de la premsa barcelonina tant per justificar la seva posició com per atacar els qui considerava culpables de la seva particular “Passió”: el marquès de Comillas i el bisbe Morgades, ja citats, el canonge Jaume Collell –l’amic de tota la vida, ara tractat de Judes–, i dos cosins, l’advocat Narcís Verdaguer i Callís i el seu substitut com a almoiner Joan Güell.

Els apunts

Verdaguer comença a freqüentar les sessions de la Casa d’Oració carregat amb els seus cartipassos, on prendrà notes de les declaracions dels vidents. A les primeres sessions té un comportament passiu. Observa i anota, corregeix i revisa els apunts, que avui són a la Biblioteca de Catalunya i a l’Arxiu Comarcal del Ripollès; dels quatre quaderns, el segon va ser sostret els anys seixanta i només se’n té fragments citats per tercers. (Recordem que, a banda d’aquestes pàgines, s’han conservat quatre llibretes més, tres en castellà i una en català, on Verdaguer recull les visions de Teresa Vilagran, un altre personatge relacionat amb el grup de Vallcarca, a qui va tractar dins i fora de la Casa. Recordem també que, poc abans de morir, l’escriptor va ordenar destruir un o més llibres de revelacions que potser contenien aportacions de tipus més personal.)

“Extranyat de l’espectable” (i.e. “espectacle”): és la frase amb què Verdaguer enceta el primer quadern d’exorcismes. El quart es tanca amb aquesta: “Quant gran és lo poder del sacerdot”. Són una bona síntesi de la fascinació i la influència que les sessions a la Casa van tenir en la forma de veure’s com a sacerdot i com a escriptor. La majoria de les anotacions dels quaderns es limiten a reproduir les frases d’uns dimonis benintencionats –“havent de dir aquestes veritats” (p. 72)–, que parlen a través dels energúmens i a qui Verdaguer cedeix la veu, amb poquíssimes dades descriptives sobre el desenvolupament del ritual exorcista i l’escenificació de les revelacions. Són declaracions de to doctrinal, de vegades apocalíptic, dotades d’una imatgeria propera i efectiva: “Demaneu sempre un colp de esteranyinador espiritual en tota la vostra persona” (p. 76); “Lo món espera un bany rus sobrenatural” (p. 190). La terra és un camp de batalla en què legions de dimonis “lligarien” els homes si no fos per la presència d’àngels i, sobretot, pel rés dels exorcismes que ho impedeix des de la Casa d’Oració: “Aquesta obra tan petita aguanta tot lo món” (p. 177). La ceguesa davant dels senyals d’una catàstrofe imminent –al·ludida més d’una vegada com a “dia de la bugada”– és especialment greu entre els sacerdots i els prelats, “adormits” i incapaços d’assumir la seva tasca de salvació, la missió exorcista que l’escriptor finalment assumeix. Cap als últims mesos, aquest entorn demoníac s’amplia a altres escenaris: un Verdaguer molt implicat, que al començament encara dubtava (p. 86), ja resa els exorcismes a la Casa i, fora d’aquesta, afirma ser objecte dels atacs de dimonis al confessionari que ocupa a l’església de les carmelites descalces de Santa Teresa, al carrer Canuda.

Verdaguer creu en la bondat del ritual de l’exorcisme, amb una tradició de segles al darrere i que a finals del XIX encara té punts d’intersecció amb les pràctiques de la nova psiquiatria. El cas dels exorcismes practicats pel cercle del P. Palau i el seu al·legat en defensa de la institució de l’exorcistat a les pàgines d’El Ermitaño –revista que Verdaguer tenia a la biblioteca– i davant del Concili Vaticà I (El exorcistado), són encara recents. Tot i la polèmica coetània sobre l’efectivitat d’un ritual progressivament abandonat, Verdaguer se sent justificat per la tradició litúrgica i per la publicació coetània (1891) i traducció al castellà d’uns exorcismes del papa Lleó XIII, com a arma contra el perill que el conservadorisme catòlic associa al moviment obrer, simbolitzat en la temuda festa de l’1 de maig.

El grup de la Casa d’Oració intenta aïllar Verdaguer del món exterior: “No vulles saber notícies de cap diari” (p. 63), “No vulgues amics” (p. 179) com el “savi” Collell, reticent –segons que indica l’epistolari verdaguerià– a deixar-se convèncer de la bondat dels exorcismes resats en tal companyia, fora de l’àmbit privat en què eren permesos sense necessitat de llicència de l’ordinari –que, per cert, Verdaguer no tenia. El bisbe de Barcelona acabarà prohibint les activitats de la Casa (1893). Hi ha qui afirma que Verdaguer, marcat pel viatge a Terra santa, va ser presa fàcil d’un grup amb tics de secta o que va patir el “contagi” d’una epidèmia d’histerisme, però la situació és més complexa. La lectura dels apunts fa sospitar que, a més d’un pensament social i eclesiàstic compartit amb el grup, tenyit d’escatologia cristiana, ha pesat en el poeta la fascinació pel discurs en si mateix, per la imatgeria i les paraules (vegeu, per exemple, la nota sobre el significat d’“oubi”, ‘òbit o menjadora’, a la p. 153). I, és clar, per les declaracions especialment dedicades pels dimonis al distingit almoiner del marquès de Comillas, que enregistra aquests moments de protagonisme de la seva persona: “Arriba el del cartipàs” (p. 77), “Ai Verdagué jamai t’oblidaré” (p. 136, les primeres dues paraules estan ratllades al manuscrit); “o tu em diràs atràs satanàs o jo et diré atràs Verdaguer” (p. 272, l’últim nom també ratllat). El sacerdot va i ve del palau del marquès a “la casa sense mobles” (p. 193), on troba beneficiaris de les seves almoines com la citada Joana Gratias, on se’l tracta de tu i fins i tot d’“embustero” (p. 66). El diable de torn l’encerta quan li proposa aquest lema: “Enamora’t de la misèria perquè la grandesa et devore” (p. 110). I finalment arriba el dia que Verdaguer se sent a dir: “avui tu t’hi veus” (p. 117).

Però el dimoni, que sap perfectament qui té davant, el capellà que ve de pagès però no ha llaurat mai, el poeta llorejat, amic de savis i de nobles, devot de Teresa de Jesús –ben present als apunts, encara més a les visions de l’altra Teresa, la Vilagran, i que al Libro de la vida relatava les seves pròpies experiències amb el maligne–, és conscient que ha d’apel·lar tant al capellà com a l’escriptor. Al dels apunts: “Me diu a mi, veient-me escriure: Fas molts gargots però baix la bona voluntat teva, un dia Jesucrist ho escriurà per tu […]. Un dit [i.e. dia] t’entregaran aqueixos gargots en lletra neta i ho podràs presentar al Bisbe dels Bisbats” (p. 100). Però també s’adreça al poeta d’èxit que en aquesta època, de minva de la producció poètica, es qüestiona el sentit que ha de donar a la seva escriptura:

Tu et queixes per no poder escriure poesies […]. La poesia feta amb l’intenció amb què la fas, no té cap inconvenient, però convé aquesta. Mentre practiques aquesta poesia, de la demés te’n pendran la bona voluntat […]. A un malalt no li pots pas presentar balls, a l’home malalt en lloc de poesia has d’aplicar lo bastó al que ha confós lo verdader vers (L’Evangeli?) […] mentres tu conraràs lo camp de Jesucrist los Àngels poataran (poetisaran) per tu. (P. 212-213)

Més endavant, quan la primera persona s’imposa al relat i, al costat de les revelacions, comença a emergir l’anecdotari de la pròpia experiència en la lluita contra els dimonis fora de la Casa, confessant a l’església de les carmelites descalces o a l’Hospital de la Santa Creu, el dilema es presenta amb més cruesa: “Verge Maria, què voleu que faça, entre escriure o confessar? –respon lo mal de la Margarida –Vol que faces guerra a l’infern” (p. 315). El mal o el maligne, o qui parla per ell, és incapaç de negar-li l’escriptura; ja devia haver intuït feia temps que l’experiència oracional i exorcista de Verdaguer era inseparable d’aquella:

Lo món en general i tos coneguts estan tan fora de camí que si vegessen lo que escrius dirien que és lo més mal fet de tos llibres i això que el dicta Jesucrist. Tot hi és senzill, com que és obra del senzill dels senzills. (P. 57)

L’edició

Els quaderns d’exorcismes de la Casa d’Oració amb què el poeta, traductor i editor Enric Casasses estrena la col·lecció “Univers”, de Verdaguer Edicions, empresa responsable de l’”Obra Completa Edició Crítica de Verdaguer”, són deutors del text crític preparat el 2002 per Amadeu-J. Soberanas al segon volum de Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions. Partint d’aquesta base filològica, contrastada amb els manuscrits i històricament contextualitzada, Casasses es permet, en un exercici de relectura dels clàssics, alterar la perspectiva del relat. A diferència dels editors de línia acadèmica i del Verdaguer observador dels primers temps, afegeix la seva veu al cor de dimonis, vidents i capellans. Els apunts –en negreta– s’encadenen amb les seves pròpies observacions, que aclareixen, contextualitzen, troben paral·lels –que no fonts– en una lectura personal on, entre d’altres coses, s’insisteix en aspectes literaris i filològics poc tractats en treballs anteriors, especialment sobre la llengua dels apunts, que “parteix d’una base diguem-ne verdagueriana i vigatana i es desplega en una mena de barceloní demoníac que aleshores es parla” (p. 27).

Selecció bibliogràfica

Condeminas, Maria, Els exorcismes i Jacint Verdaguer, Barcelona: s. n., 1970.
Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions, 2 vol., Barcelona: Barcino, 1994-2002.
Pacho, Eulogio, “Estudios palautianos”, dins Íd., Estudios carmelitanos, III, Burgos: Monte Carmelo, 1998, p. 347-826.
Palau i Quer, Francesc, El exorcistado, dins Íd.., Escritos, ed. Eulogio Pacho, Burgos: Monte Carmelo, 1997, p. 1373-1394.
Requesens, Joan, “Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús”, Castell interior (2014-2015) [blog]. [Consulta: 22/03/2015]
Verdaguer, Jacint, Epistolari, VII-X, ed. J. M. de Casacuberta i Joan Torrent i Fàbregas, Barcelona: Barcino, 1983-1987.
Íd., En defensa pròpia, a cura de Lluïsa Plans, Vic: Eumo; Societat Verdaguer, 2012.

Advertisements

4 Comments

  1. És molt interessant. “En defensa pròpia” m’agrada moltíssim. Sempre m’ha subjugat la figura de Verdaguer a partir d’aquestes seves especials circumstàncies. Gràcies.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s