Diplomatari Borja, 5: Documents del notari Camillo Beneimbene

:: Diplomatari Borja, 5: Archivio di Stato de Roma: Documents dels protocols de Camillo Beneimbene (1479-1505), edició i estudi a cura d’Ivan Parisi, coordinació editorial de Maria Toldrà, València: Editorial Tres i Quatre; Institut Internacional d’Estudis Borgians, 2014, 307 p., il. ISBN 978-84-7502-961-0 ::

Amb aquest cinquè volum es reprèn la col·lecció Diplomatari Borja, de la qual entre 2002 i 2007 van aparèixer quatre volums amb documentació referent a la família Borja, dels segles XIII-XV, en què la figura d’Alfons de Borja (Calixt III) adquiria un protagonisme especial; els documents, originats en bona part a la cancelleria reial, es conservaven als arxius dels monarques a València i Barcelona, avui integrats a l’Arxiu del Regne de València i a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

El volum cinquè presenta novetats respecte dels anteriors quant a la cronologia, el fons arxivístic on es custodien els documents i la tipologia d’aquests. Ens situem al darrer quart del segle XV i principis del següent, és a dir, en la generació de Roderic de Borja, cardenal i vicecanceller pontifici, papa Alexandre VI de 1492 a 1503, i els seus fills, parents i servidors més propers. Es tracta de documentació notarial de caràcter privat, produïda a l’escrivania de Camillo Beneimbene, notari, jurisconsult i poeta romà, que va treballar per a les grans famílies i els personatges més influents de la ciutat. La documentació editada en aquest Diplomatari es conserva a l’Archivio di Stato de Roma, amb les signatures volum 175 i volum 176 del fons del Collegio dei Notai Capitolini. La importància d’aquests protocols ja havia estat assenyalada per Ferdinand Gregorovius, que va utilitzar-ne algunes peces per redactar la biografia de Lucrècia Borja (1874), una obra de referència en l’inici dels estudis borgians moderns. Hi ha disponible un inventari del contingut dels protocols de Beneimbene, elaborat per a la Revista Borja per l’historiador i curador del present Diplomatari, Ivan Parisi, que el 2014 ja va editar la correspondència de Joan Ram Escrivà, ambaixador de Ferran el Catòlic a Nàpols i relacionat amb la cort del papa Alexandre i els seus fills.

A les particularitats indicades del cinquè volum del Diplomatari Borja se sumen els canvis que presenta respecte dels anteriors. La complexitat dels afers que s’hi tracten ha aconsellat sacrificar l’estructura cronològica habitual al criteri de la unitat de negoci jurídic, segons el qual s’ordenen els 69 documents transcrits, redactats, la major part, en llatí, i algun en català i italià. L’estudi introductori, firmat per Parisi, a més de contextualitzar els assumptes tractats en la documentació, analitza la formació i la transmissió dels protocols de Beneimbene fins al segle XVIII, identifica alguns professionals relacionats puntualment amb la seva escrivania (notaris romans, sobretot, però també el valencià Joan Llopis, secretari, datari i cardenal d’Alexandre) i s’atura en la interpretació d’aquells assumptes, en què Beneimbene, més enllà de la funció fedatària estricta, sembla haver jugat un paper com a assessor del pontífex, ja que hauria proporcionat solucions a alguns problemes jurídics força delicats.

Els afers tractats als documents editats en aquest Diplomatari giren sobretot al voltant de la política matrimonial d’Alexandre VI, en concret dels enllaços contractats per als fills del papa, sempre a remolc de les seves estratègies familiars i polítiques: l’entroncament amb una gran família romana a través del casament de Jerònima amb Giovanni Andrea Cesarini; els projectes ben coneguts d’enllaç de Lucrècia, primer amb nobles valencians i després amb prínceps italians, que van alimentar en bona mesura la llegenda negra borgiana i dels quals aquí s’aclareixen alguns aspectes jurídics; i, a destacar, el casament del més petit dels fills tinguts amb Vannozza, Jofré, amb Sança, membre de la família reial napolitana, una unió aquesta de la qual tot just es comença a conèixer el paper que va jugar en el complex escenari polític europeu del moment. El mateix Parisi ho resumeix així:

De la vida pública dels Borja, minuciosament analitzada en els primers volums del Diplomatari Borja, passem, doncs, a la vida privada dels membres principals de la família del poderós cardenal, en particular de Lucrècia; els cinc contractes matrimonials que l’afecten […] són sens dubte, a causa de la seva rellevància politicoeconòmica, els actes més importants certificats per Beneimbene. Cal insistir, però, en el fet que es tracta d’una esfera privada molt diferent de com l’entenem avui, perquè per a les famílies nobles del Renaixement la institució matrimonial representava sobretot una transacció per a enlairar el propi blasó. I per als Borja ho era de manera particular: en el cas del cardenal vicecanceller esdevingué una veritable estratègia per a conservar l’enorme poder que havia assolit en la societat italiana i europea del segle XV.

Fins al punt que, al costat de Lucrècia, sovint considerada víctima propícia dels projectes del seu pare i del seu germà Cèsar, dels papers de Beneimbene emergeix la figura d’un altre germà de la noia, Jofré. El matrimoni que el va lligar amb Sança d’Aragó, nipote del rei de Nàpols […], ara se’ns revela tant o més fonamental per a la política d’Alexandre VI que els contractes relacionats amb la seva estimada filla. En efecte, aquesta unió no només va sancionar la nova aliança entre Roma i Nàpols –tan desitjada pel rei d’Espanya– en vigílies de l’expedició de Carles VIII a Itàlia, ans encara la solució de la controvèrsia originada entre la noble família dels Orsini, recolzada pel mateix rei de Nàpols, i Alexandre VI sobre els territoris de Cerveteri i Anguillara; dos esdeveniments de notable importància tant per a la història italiana com per a l’europea, que en els actes redactats per Beneimbene apareixen estretament lligats i dependents l’un de l’altre gràcies a la presència comuna de l’ambaixador espanyol López de Haro com a testimoni.

Si bé el gruix dels documents fa referència als projectes politicomatrimonials d’Alexandre VI, en aquest Diplomatari també apareixen altres aspectes de l’activitat pública del personatge en el període anterior a l’accés al pontificat i que, per tant, ajuden a entendre la consolidació de la seva figura en l’entorn civil i eclesiàstic de la Roma coetània. De l’època com a cardenal vicecanceller, destaca el seu paper arbitral en afers legals o en la resolució de conflictes entre bàndols i la seva relació amb l’influent cardenal de Rouen Guillaume d’Estouteville, un altre client de Beneimbene. Igualment interessant és la documentació de tipus econòmic, ja dels anys de pontificat, relacionada amb les rendes eclesiàstiques dels cardenals Cèsar Borja i Joan de Borja-Llançol, i el repartiment de l’herència del malaguanyat Joan de Borja, duc de Gandia.

(Traduzione italiana)

Anuncis

1 Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s