Jaume Riera: Sodomites catalans, història i vida

:: Jaume Riera i Sans, Sodomites catalans. Història i vida (segles XIII-XVIII), Barcelona: Editorial Base, 2014, 634 p. ISBN 978-84-15711-85-8 ::

Escriu l’autor: “Deixeu-m’ho dir, ara al principi. Aquest llibre no és un assaig sobre un aspecte sociològic de la sexualitat, ni un pamflet amb descripcions escabroses, sinó un llibre d’història”. Però tampoc no és cap història de l’homosexualitat a Catalunya, encara que té molt d’història de la repressió de l’homosexualitat al període estudiat, dels segles XIII al XVIII, des de les primeres mostres de persecució judicial documentada fins que es pot donar per descartada l’assimilació de pecat i delicte que va motivar la major part de les denúncies. Per fer-se una idea del que trobarem al llibre, potser el més fàcil és fixar-se en el títol -tan cridaner com precís- i el subtítol, que en condensen el contingut de manera eficaç.

Sodomites. En el sentit més immediat, aquest llibre és una monografia sobre la persecució judicial de les pràctiques sodomítiques, basada en la documentació produïda per diversos tribunals laics i eclesiàstics, especialment pel Sant Ofici de la Inquisició (des de 1524), recollida durant quaranta anys de treball i investigació en arxius per l’arxiver, historiador i filòleg Jaume Riera i Sans (Sant Feliu de Llobregat, 1941). Dir-ne “homosexuals”, dels denunciats, sens dubte hauria estat políticament més correcte, però amb la denominació moderna s’haurien perdut els matisos semàntics del mot “sodomita” en el seu context històric. Els hereus de Sodoma, la ciutat destruïda per Déu, són doblement considerats pecadors i criminals, segons un aparat elaborat per teòlegs i moralistes, d’una banda, i juristes, de l’altra. Al capítol III s’explica la construcció del marc doctrinal i legal que proporciona els arguments en què es fonamentaran les campanyes de persecució contra els homosexuals a Catalunya, presentades al capítol IV.

Catalans. S’hi inclouen els que van ser portats davant de tribunals catalans, fossin d’aquesta procedència o forana (valencians, castellans, italians, francesos…), i alguns catalans processats en altres ciutats de les corones d’Aragó i Castella. La part central del llibre, el capítol V, la constitueixen les 272 fitxes sobre més de 300 homes, i alguna dona, denunciats per pràctiques sodomítiques; per a un observador modern, les conductes criminals -pederàstia, violació, zoofília- s’hi barregen sorprenentment amb simples relacions amoroses. De cada cas es fa una breu presentació a partir de les dades de l’expedient, resumit i/o extractat; no podia ser d’altra manera: la literatura processal, quan no és incompleta, sol pecar de farragosa. Les referències a les fonts documentals i, quan n’hi ha, bibliogràfiques es donen en nota.

Història i vida. Per la seva mateixa naturalesa, reflex d’una desviació de la norma i sotmesa a formulismes de redacció, la documentació judicial limita les possibilitats de generalització de les dades obtingudes a tota la societat, però, tot i això, es converteix en una font de primer ordre per estudiar un fenomen sovint condemnat al silenci –el pecat nefand, literalment: que no es pot dir- i que, com era de preveure, queda al marge de la literatura amorosa de l’època. Els capítols VI i VII analitzen aspectes de procediment judicial (les condemnes i les penes, els criteris per determinar que hi ha hagut delicte) i les característiques dels encausats (estament, edat, procedència…). L’aproximació prosopogràfica desfà, per pura evidència documental, alguns tòpics sobre els orígens socials i ètnics dels homosexuals jutjats a les edats mitjana i moderna. Hi ha, sí, alguns oficis i estats que apareixen amb més freqüència als expedients: homes d’Església, mariners, militars, mestres d’escola… però la gamma abraça tot l’arc social. Hi trobem des d’esclaus i marginals fins a nobles com el comte Ponç Hug d’Empúries (1311-1312) -en el seu procés, l’enfrontament amb el rei Jaume II és tan determinant com els testimonis de les pràctiques homosexuals del comte amb els íntims de la seva cort, començant per l’influent escrivà Pere de Xesa-; més endavant hi apareix un antic conseller de Barcelona, Joan de Llobera (1464), protagonista d’un procés que el conestable Pere de Portugal es va entestar a convertir en exemplar per motius propagandístics, en plena guerra civil; entre els prelats llegim els noms del vicari general de l’arquebisbe Joan Terès, Antoni Joan Astor (1610-1614), i l’abat de Santes Creus Miquel de Lledó (1753), emparentat amb els Bastero. Alguns casos que no van prosperar, per exemple unes declaracions de 1596 que implicaven Francesc Robuster, bisbe d’Elna i després de Vic, indiquen la potencialitat com a arma política dels rumors de sodomia, estiguessin fundats o no en proves i testimonis.

Com és habitual en els treballs publicats per Riera, algun ja ressenyat en aquest blog, les notícies i els materials que aporta no només dibuixen un complet panorama d’un tema perfectament delimitat per l’autor, sinó que afegeixen un plus d’informació que converteix la lectura del llibre en un veritable plaer: anotacions lèxiques, relacions insòlites, hipòtesis suggeridores, possibilitats de lectures transversals… Una servidora s’ha entretingut a buscar-hi personal del gremi de les lletres i hi ha trobat un parell de noms interessants. El primer és el professor, gramàtic i dramaturg d’origen xipriota Hèrcules Florus (Floris), que des de Venècia arriba a Barcelona el 1499, i entre aquest any i 1503 és documentat a Barcelona, Perpinyà i Saragossa. El 1501, mentre residia a Perpinyà, on va publicar un De primis erudimentis linguae latinae breve compendiolum, el governador del Rosselló va obrir una causa per sodomia contra el “poeta”, sobre la qual es tenen poques dades, llevat d’una consulta demanant instruccions al Consell Reial. El 1502 es van publicar a Barcelona dues obres més de l’autor, la comèdia Zaphira i la segona edició de la tragèdia Galathea, mostres de teatre escolar en llatí.

Gairebé cent anys després apareix el nom del carmelita de l’antiga observança Joan Pedrolo (Pedrola als papers dels inquisidors), acusat de sodomia el 1597-1598. Per les dades biogràfiques dels extractes que transcriu Riera, es pot identificar amb Joan Pedrol o Pedrolo (Valls, c. 1543 – Barcelona, 1612). Catedràtic de l’Estudi general, provincial el 1583 i visitador de l’orde, el 1596 havia estat enviat a Mallorca per reorganitzar el convent; allà, diu, els seus enemics li havien aixecat fals testimoni, però, tot i al·legar que “era maestro en theología y avía sido perlado y provincial, y vicario general de su orden”, el frare va ser condemnat a quatre anys de reclusió. Se’n conserva un sermonari en català, força anterior al procés, amb textos datats entre 1570 i 1576 (Biblioteca pública de Girona, ms. 9/129).

Anuncis

6 Comments

    1. On els metges es lluïen especialment era en les proves pericials, ja ho veuràs. Recordo també algun apotecari. I al·lusions a denunciats que van acabar a l’Hospital de la Santa Creu. Molt recomanable, el llibre, per a algú com tu, a qui no li agrada posar tanques entre disciplines.

      M'agrada

    1. A tu, Anna. No vaig voler enfocar l’entrada per aquí, perquè ja vaig suposar que seria la lectura més comuna que es faria del llibre (els comentaris que he llegit fins ara van per aquí). Però tens més raó que un sant.

      M'agrada

      1. Veig que he posat el comentari fora de lloc. Deia que: Astor també havia estat professor de gramàtica a l’Estudi de Barcelona i té alguna cosa publicada. El procès va ser complicat perquè el germà, Jeroni Astor, era un dels jutges
        més famosos de l’Audiència

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s