Barcelona atacada pels francesos

Barcelona:: Barcelona atacada pels francesos, traducció d’Alejandro Coroleu i Maria Paredes, Martorell: Adesiara, 2014, 131 p. ISBN 978-84-92405-73-2 ::

Entre 1706 i 1711 Barcelona va tornar a ser cort reial gràcies a la presència de l’arxiduc Carles d’Àustria. Aquell primer any s’havia superat el setge a què les tropes borbòniques havien sotmès la ciutat. El 1708 hi arribava la dona de l’arxiduc, Elisabet Cristina de Brunsvic. La parella va centralitzar una brillant activitat cortesana que contrastava amb la penúria del país, immergit en una guerra que prenia un caràcter internacional. No hi podien faltar els poetes àulics i els autors propagandístics que celebraven les victòries, emmascaraven els daltabaixos i escampaven els símbols i els principis de la causa austriacista en tota mena de documents i suports, i des de diferents corts i centres editorials d’Europa.

El 1708, probablement, encara que amb peu d’impremta de 1706, Rafael Figueró publicava a Barcelona el poema Barcino a gallis petita et Caroli III semper augusti auspiciis semper victricibus propugnata, on es relata en clau èpica el setge de 1706. L’obra és escrita a major lloança de Carles, cridat a derrotar el domini de França en un pas que recorre a les al·lusions tradicionals, però multiplicades durant la guerra de Successió, a l’àguila de l’Imperi i el gall de França: “Prosiliant galli cristasque alasque reflectant: / nulla tuis aquilis via differet invia gressum”; ‘que saltin els galls i inclinin llurs crestes i ales: cap camí no impedirà, inaccessible, l’avanç de les teves àguiles’ (p. 94-95). Carles també és destinat a vèncer els turcs, argument clàssic de la profecia política i l’esperit de croada en general, l’elegit que obrirà la porta als “aurea secula”. No cal dir que l’eclipsi que es va veure a Barcelona durant el setge, el 12 de maig de 1706, com tots els fenòmens naturals extraordinaris que envolten els grans fets en la literatura antiga, s’ha de llegir com a premonició:

Sepsit se velo Phoebus lucemque negavit:
protinus insolitae miseris mortalibus umbrae
terrorem incutiunt […]
nec gallum cecinisse ferunt, plausisse nec alis
quaesitasque diu latebras, ubi sistere posset
tutus ab adversis aquilis quas viderat ante.

(‘Febus es va cobrir amb un vel i va negar la llum: tot seguit unes ombres estranyes infonen terror als pobres mortals […] i diuen que el gall no va cantar ni va batre les ales, i que va cercar molt de temps un amagatall on es pogués posar a cobert de les àguiles enemigues que acabava de veure’, p. 88-89)

El poema és anònim, però es devia escriure en cercles cortesans. Les escasses pistes són confuses: la dedicatòria a l’arxiduc és firmada per “I. C. Collus, C. & E., subditus adictissimus, H. C. D. S. N.”; algun passatge es llegeix en primera persona en boca del virrei, aleshores Leo Von Uhlefeld (p. 62-63).

Les celebracions d’aquest tricentenari 1714/2014 han contribuït, i molt, a recuperar un text que, d’altra manera, hauria estat condemnat a ser objecte d’estudi erudit o, encara pitjor, al silenci, a causa del llatí escolar amb què està redactat, amarat de la lectura i la imitatio dels clàssics -un bagatge cultural que la majoria de filòlegs i historiadors ja no tenim-, i dels buits de la nostra història cultural -els investigadors de l’anomenada literatura neollatina produïda als Països Catalans s’hi aproximen des d’una perspectiva acadèmica i generalment centrada en els segles XV-XVI o en figures de pes com Joan Lluís Vives o Gregori Maians. Hem d’agrair, doncs, la recuperació del poema, la traducció a un català literari que el fa comprensible i una anotació contextualitzadora mínima a dos filòlegs clàssics, Alejandro Coroleu i Maria Paredes, i a l’editorial que s’ha fet responsable d’una iniciativa tan oportuna com oportunista -i aquí l’adjectiu és absolutament elogiós. Tant de bo tingui continuïtat. De textos pendents d’estudi no en falten: Coroleu i Paredes citen uns quants exemples de literatura panegírica i propagandística imperial. La llista de cròniques, dietaris i relacions sobre la guerra de Successió escrits durant i després dels fets, des de l’òptica austriacista o filipista, en català i en castellà, és llarga i ha crescut aquests últims anys, però s’haurà d’ampliar amb la producció llatina, amb obres com aquesta Barcelona atacada pels francesos i d’altres pràcticament desconegudes, com l’anònima Coronatio Philippi quinti, on l’argumentació profeticopolítica també és present.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s