Diccionari d’escriptors carmelites descalços de Catalunya

La contribució dels carmelites descalços a la història de la cultura catalana és un d’aquells temes que es donen per suposats, però que mai no s’havien pogut documentar, tant des d’un punt de vista global com des d’una aproximació de detall, amb l’exhaustivitat amb què permetrà fer-ho des d’ara el Diccionari biogràfic d’autors carmelites descalços de la província de Sant Josep, consultable des de desembre de 2013 a la pàgina de la base de dades MCEM, de la qual ja vaig parlar en un apunt anterior.

El Diccionari és obra de la historiadora Mercè Gras i Casanovas, autora de treballs publicats i/o en curs sobre història de la cartografia i la geografia (Pere Gil, S. I., Josep Aparici, etc.), del Carme descalç a Catalunya, de l’escriptura monàstica femenina i de l’alimentació, entre d’altres temes, generalment circumscrits a l’Edat Moderna. Com a arxivera de l’Arxiu dels Carmelites Descalços de Catalunya i Balears, Mercè Gras aporta un coneixement directe i profund dels materials descrits, ampliat amb cerques sobre textos carmelitans conservats en altres fons. En tot cas, és l’última baula d’una llarga tradició d’estudis bibliogràfics carmelitans, produïts dins i fora de l’orde, que remunta al segle XVIII (Anastasio de Santa Teresa, Martial de Saint Jean-Baptiste i Cosme de Villiers de Saint-Étienne) i té com a precedent immediat l’historiador i arxiver Gabriel de la Creu (Beltran).

Provincia_St_Josep_de_Catalunya1739

Per definició, i gràcies a les facilitats per corregir i actualitzar la informació que ofereix treballar amb un format de base de dades, el Diccionari és una obra en construcció permanent. El febrer de 2014 comptava amb més de 230 entrades sobre autors (ordenats alfabèticament i per gènere), anònims inclosos, i obres col·lectives (entenent com a tals tant les produïdes de forma anònima per diversos membres d’una comunitat i que tenen aquesta com a objecte, com les relacions impreses sobre festes relacionades amb l’orde i els reculls de villancicos per a la professió d’un membre). L’arc cronològic va aproximadament de 1586, data de la fundació del primer convent català (Sant Josep de Barcelona) fins a mitjan XIX, és a dir, les conseqüències immediates de la desamortització i l’exclaustració de 1835. Per bé que el Diccionari se centra en la província de Sant Josep o de la Corona d’Aragó, creada el 1588, incorpora en apèndix un apartat sobre autors dels convents aragonesos i valencians que a partir de 1685 passarien a integrar la nova província de Santa Teresa, escindida de l’anterior.

Quant a la tipologia i la temàtica dels textos produïts pels carmelites en aquests anys, el Diccionari té uns marges amplis, que només exclouen la producció de caràcter administratiu estricte. Això implica que, al costat d’obres de creació -literàries en el sentit modern-, hi trobem descripcions de llibres en principi poc susceptibles d’aparèixer en els reculls bibliogràfics a l’ús (llibres majors, llevadors, etc.). La seva presència es justifica perquè inclouen escrits que s’han revelat alhora com a fonts d’informació sobre els autors i la seva obra -de vegades perduda- i com a exemples de gèneres literaris menors ben implantats en la tradició carmelitana: és el cas de les relacions biogràfiques que apareixen als llibres de difunts i en altres volums; també dels testimonis puntuals sobre individus de l’orde que destacaren per la seva virtut.

La introducció del Diccionari, completada amb una bibliografia i un inventari de fonts documentals ordenades per convents, desenvolupa aquests i altres aspectes que contextualitzen la producció escrita dels carmelites descalços dels territoris de parla catalana de l’antiga Corona d’Aragó. Aquí només indicaré breument un parell d’avantatges immediats de comptar amb una obra com aquesta:

  • Inventariar la contribució del Carme descalç -conservada o perduda- a la història de la cultura catalana en àmbits diversos i en qualsevol de les llengües en què es manifesta (castellà en primer lloc, català i llatí, puntualment en francès i italià).
  • Oferir una eina fidedigna i periòdicament actualitzada per identificar un autor a partir del nom de professió que consta als escrits impresos i manuscrits, que, entre d’altres coses, permetrà corregir errors d’atribució i, fins i tot, d’adscripció entre els carmelites calçats i els descalços.

Simplement a tall de mostra, faig una tria personal sobre la diversitat de temàtiques, interessos i curiositats amb què toparà qui consulti el Diccionari.

Entre els frares que van tenir un paper destacat en la història de l’orde trobem Joan de Jesús (Roca), fundador del Carme a Catalunya, corresponsal de santa Teresa i autor de tractats sobre mística i teologia, i el general de la Congregació Joan de la Concepció (Alemany). D’altres frares van participar activament, sovint des dels càrrecs de responsabilitat que ocuparen a l’orde, en els esdeveniments polítics coetanis i s’implicaren amb els partits que s’enfrontaren durant les guerres dels Segadors i de Successió o durant el trienni liberal; alguns en patiren les conseqüències, com, en la primera de les guerres citades, el profrancès Josep de Jesús Maria (Pont) i els procastellans Miquel de Jesús (Pou) o Joan de la Verge (Calbís). Aquests esdeveniments tindrien repercussions molt directes en el propi funcionament de l’orde, com ara la pèrdua del convent de Sant Josep de Perpinyà, una conseqüència més del tractat dels Pirineus.

Com altres ordes religiosos, els responsables de la província de Sant Josep van recórrer a la figura de l’historiador provincial, un cronista oficial que havia d’aixecar acta dels principals esdeveniments que afectaven la seva jurisdicció, més que més tenint en compte que els historiadors generals de l’orde no els recollien de manera prou satisfactòria. Segimon de l’Esperit Sant (Pujol) i després Joan de Sant Josep (Blanc) van dur a terme la missió, al llarg de la qual van fer un important aplec de relacions i textos menors sobre les fundacions i vicissituds dels convents de la província. Anys a venir, l’experiència traumàtica de la guerra del Francès donaria peu a una nova campanya de redacció de relacions sobre la incidència d’aquests fets en la vida comunitària, algunes anònimes. Entre els historiadors voldria recordar, encara, l’aportació a la historiografia americanista d’Isidre de l’Assumpció (Segimon), la traducció castellana comentada del fals cronicó de Liberat feta per Josep de l’Ascensió (Sebardell) o un gènere força conreat pels frares, les relacions sobre fundacions de convents o sobre la vida exemplar d’individus de l’orde.

En la producció escrita carmelita, però, si hi ha un gènere que s’imposa és el sermó, imprès o manuscrit, sigui predicat en ocasions solemnes davant d’un públic general, sigui aplegat amb altres exemplars en sermonaris destinats a la impremta o per a ús personal d’un frare i els seus companys, sigui adreçat per la priora arran de la professió d’una monja. Hi hagué predicadors que van tenir força fama, com aquell Francesc de Sant Josep (Sala) que topà puntualment amb la Inquisició. També hi trobem tractats espirituals, obres sobre doctrina cristiana i tractats teològics sovint de caràcter escolar. Alguns frares van conrear la poesia religiosa en català i castellà, com Antoni del Cor de Santa Teresa (Sala). D’altres eren membres d’institucions culturals del país, com els que ingressaren i llegiren discursos a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona; un exemple, el prolífic Manuel dels Dolors (Claveria). Ara bé, el referent literari en català per excel·lència és Antoni de Sant Maties (Carbó), reivindicat fa anys per Antoni Comas com el millor dels escassos testimonis de literatura mística en aquesta llengua a l’Edat Moderna. Els coetanis ja n’elogiaven la virtut i en traduïen poc després l’obra al castellà, potser en un intent de crear un equivalent propi de la província al model de místic i literat que constituïa una de les marques de prestigi de l’orde.

Com era d’esperar, entre els escriptors de la província de Sant Josep és evident la influència de les dues grans figures literàries del període fundacional, santa Teresa de Jesús i sant Joan de la Creu. Jeroni de l’Assumpció (Remolins) va fer la seva pròpia contribució a les edicions del segon amb alguna obra fins aleshores (1650) inèdita. Pel que fa a santa Teresa, és sabut que el seu model va influir en el desenvolupament de la literatura monàstica femenina dins i fora de l’orde. El Diccionari inclou, fins avui, una cinquantena de notícies sobre autores i obres col·lectives produïdes als convents de monges carmelitanes. El percentatge de textos només coneguts per referència a través de les relacions necrològiques i altres fonts és elevat, però, en tot cas, aquestes notícies, al costat de les obres conservades, informen d’una activitat literària significativa. Hi ha, naturalment, les notícies habituals sobre pràctiques ascètiques o sobre la direcció espiritual exercida pel confessor (cf. Teresa de Sant Francesc [Martí] i les cartes de Maria Antònia de l’Esperit Sant [Gavaldà]). Però també tenim textos i/o notícies d’autores de relacions sobre fundacions i d’escrits hagiogràfics (per exemple, la vida de Catalina de Cristo, fundadora del convent barceloní de la Immaculada Concepció, escrita per Leonor de la Misericòrdia [Ayanz]), de poesia de temàtica religiosa i mística (el cançoner siscentista de les carmelites descalces de Barcelona o la notícia sobre els cants i els balls místics de la mallorquina Maria de Santa Rosa [Aledo]). Sabem del paper d’algunes monges com a conselleres i corresponsals de personatges influents de la vida política i cortesana coetània: Anna Maria de Sant Josep (Berguedà), poetessa i autora d’un tractat espiritual que després féu destruir, s’escrivia amb Joan Josep d’Àustria i -diuen- va ser qualificada de “demonio” per Pèire de Marca després d’una entrevista. Uns anys després, en plena guerra de Successió, les germanes Terré i Granollacs, Teresa i Esperança de Jesús, s’escrivien amb la dona de l’arxiduc d’Àustria, Elisabet de Brunsvic, que, mentre va residir a Barcelona i després a Viena, va fer gala d’una predilecció especial per les carmelites de la Immaculada; ho explica el dietari coetani Luz de verdad, segurament un dels textos de més qualitat literària i interès històric produïts per les monges del convent, actualment en curs d’edició a cura de Gras.

El Diccionari ofereix una bona mostra d’autors que conrearen especialitats de caràcter tècnic. Recordem que l’arquitecte classicista català més important del segle XVII, Josep de la Concepció (Fuster), dit el Tracista, era carmelita descalç. A cavall dels segles XVIII-XIX, destaca l’activitat del polifacètic aragonès, també documentat en convents valencians, Joaquín del Niño Jesús (Fandos), arquitecte i autor de manuals de fusteria, hidràulica i altres arts mecàniques. El germà Pau de la Mare de Déu (Madaula) va treballar durant anys a la foneria de lletra d’impremta del convent de Barcelona i el 1777 publicava una mostra dels caràcters que s’hi produïen. En aquest apartat, però, sens dubte el text més conegut és la Instrucció breu i útil per los cuiners principiants, segons lo estil dels carmelites descalços, el tractat de cuina conventual del germà Francesc del Santíssim Sagrament (Baró), editat el 2004 per Mercè Gras i Agustí Borrell. L’aportació carmelitana a la història de la música està representada per Joaquim de Jesús Maria i Josep (Laposaria).

Acabo aquesta ràpida selecció de materials del Diccionari advertint que el lector també hi trobarà entrades sobre bibliotecaris i arxivers de la província, sobretot del convent barceloní de Sant Josep. La importància de la seva llibreria, especialment després de la donació del canonge Josep Jeroni Besora (m. 1665), i els elogis que li van dedicar propis i estranys, justifiquen a bastament la presència dels seus responsables. Valgui com a exemple la figura de Josep dels Reis (Calmet), redactor de l’Índice de 1834, una eina de treball encara útil per a l’investigador.

Anuncis

2 Comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s