Els Annales del dominic Pietro Ranzano, una crònica universal del segle XV

Ranzano:: Pietro Ranzano, Descriptio totius Italiae (Annales XIV-XV), a cura d’Adele Di Lorenzo, Bruno Figliuolo i Paolo Pontari, Florència: SISMEL – Edizioni del Galluzzo, 2007, 479 p., il. ISBN 978-88-8450-275-9 ::

Quan es parla de la historiografia medieval escrita per dominics, de seguida vénen al cap les cròniques universals del segle XIII, i sobretot el seu representant més conspicu, l’Speculum historiale de Vicenç de Beauvais (m. 1264), una obra integrada en un projecte enciclopèdic més vast, l’Speculum maius, amb què l’autor pretenia posar al dia els estudis de l’orde amb els textos i els mètodes nous introduïts a l’ensenyament universitari de l’època. El Liber apologeticus o pròleg general del projecte subratllava el paper central que la història universal hi tenia com a relat dels estadis successius pels quals passava la història de la salvació de la humanitat segons la concepció cristiana. Aquesta visió comuna i el gènere de la crònica universal com a estructura formal per vehicular-la, lluny de decaure durant els segles posteriors, van passar per actualitzacions diverses, destinades sobretot a posar-la al dia amb noves aportacions bibliogràfiques per tal d’acomplir els objectius habitualment associats a aquest tipus d’obres: ser útils tant per a l’ensenyament com per a la predicació; així mateix, es van adaptar sense problemes al format de la impremta incunable. Al segle XV, encara, van produir un altre dels seus títols més influents, el Chronicon o Summa historialis de l’arquebisbe de Florència Antonino Pierozzi (1389-1459), sant Antoní, que, tot i tenir una tradició textual independent, sembla que havia estat ideada com a complement de la Summa theologiae del mateix autor.

A diferència de sant Antoní, d’altres cròniques universals dels dominics del Quatre-cents no van arribar mai a la impremta. És el cas, a Catalunya, d’un dels volums del vademècum enciclopèdic de fra Esteve Rotllà (doc. 1475-1530), de qui hauré de parlar algun dia en aquest blog. El llibre que ressenyo avui està dedicat a un altre representant del gènere, el sicilià Pietro Ranzano, un personatge ben relacionat amb les corts pontifícia i napolitana, per a les quals va dur a terme encàrrecs diplomàtics i erudits, premiats amb una carrera eclesiàstica coronada amb un bisbat.

FigliuoloNo és la primera vegada que l’historiador Bruno Figliuolo s’aproxima a la biografia i l’obra del dominic Pietro Ranzano (Palerm, 1426/1427 – Lucera, 1492/1493). Fa anys ja li havia dedicat un llarg estudi, amb extractes de la producció literària de l’autor (“L’umanista e teologo palermitano Pietro Ranzano (1426/27-1492/93)”, dins ídem, La cultura a Napoli nel secondo Quattrocento. Ritratti di protagonisti, Udine: Forum, 1997, p. 87-276). El dominic, famós de ben jove per la seva erudició, va exercir càrrecs a l’orde i fou creat bisbe de Lucera el 1476; actiu a la cort de Ferrante de Nàpols com a preceptor d’un dels fills del rei, el futur cardenal Joan d’Aragó, i com a ambaixador (1488) a l’Hongria de Maties Corví i Beatriu d’Aragó, missió que es va reflectir en la composició de l’Epithoma rerum hungararum, després inserit als Annales de què parlo més avall. Entre els amics de Ranzano hi havia humanistes com Lorenzo Valla, Antonio Beccadelli el Panormita i Enea Silvio Piccolomini.

Ranzano va conrear diversos gèneres: hagiografia, poesia, oratòria i història. Pel que fa a l’hagiografia, entre 1455 i 1456 va escriure una vida de sant Vicent Ferrer per encàrrec del papa Calixt III Borja, a partir dels materials que ja recollia seguint instruccions del mestre general dels dominics, destinats a la canonització del valencià, que no es faria efectiva fins al 1458. Quant a l’oratòria, és interessant recordar que Ranzano va ser l’encarregat de pronunciar el discurs de benviguda de les autoritats de Palerm a Carles de Viana, el 1458, en què li demanava que afavorís el seu orde, tenint en compte que algun dia governaria el regne, cosa que no s’acomplí (“quia celesti ac sempiterno illo rerum ordine ad id precipue te Deus elegit, tibique fato spondetur, ut hoc Sicilie regnum aliquando sanctissimis tuis regatur imperiis”). Encara, Ranzano hauria escrit un Triumphus en dístics elegíacs en honor d’Alfons el Magnànim i dedicat al Panormita, no conservat.

Però el seu projecte literari més ambiciós cau en l’òrbita de la historiografia. Es tracta dels Annales omnium temporum, una història universal des de la Creació que parteix de l’esquema de les edats del món i es proposa arribar fins a l’època de l’autor. Aquest hi va treballar una trentena d’anys, aproximadament des de 1460 i fins a la seva mort, que va deixar interromput el relat amb els fets de 1448. Els annals es conserven, incomplets, en set volums en foli que sumen més de 3.000 folis, a la Biblioteca Comunale de Palerm, ms. 3.Qq.C.54-60, procedents del convent de dominics de la ciutat; tenen correccions i addicions autògrafes de Ranzano. L’aportació dels Annales al gènere consisteix sobretot en l’enfocament geogràfic i etnogràfic que l’autor afegeix a l’històric estricte al llarg de les èpoques i en el recurs a l’obra d’humanistes coetanis. El repertori de fonts del dominic està diversificat: a més de comptar amb la biblioteca dels reis de Nàpols, va recórrer a altres tipologies documentals, com les cartes nàutiques i les relacions de navegants, i a la seva pròpia experiència. Així mateix, va recuperar obres seves anteriors, ara refoses i incloses als Annales; en un cas, però, la direcció va anar en sentit contrari: un fragment de la crònica universal, dedicat als orígens de Palerm, tindrà una transmissió autònoma i serà traduït al sicilià pel mateix Ranzano. L’objectiu didàctic i la voluntat d’oferir materials útils per a la predicació són comuns a la tradició dominicana en què s’inereixen els Annales, així com l’estructura general extreta de la crònica d’Eusebi-Jeroni, però els contactes amb els cercles humanistes de Roma i Nàpols expliquen les novetats en l’estil, influït per la retòrica humanística, la presència de fonts coetànies (Flavio Biondo, Enea Silvio, etc.) i l’interès renovat per la geografia i per la biografia d’homes il·lustres.

El volum que va aparèixer el 2007 a la sèrie “Edizione nazionale dei testi della storiografia umanistica” consisteix en l’edició d’un llarg fragment dels Annales, la Descriptio totius Italiae, que es pot llegir de forma independent, per bé que la seva redacció es justifica com a marc geogràfic del relat històric pròpiament dit: “Italiam ergo ita descripserim propterea quod Romanorum regnum, de quo sum hinc scripturus, in ipsa floruit”. Elaborada sota la influència de la Italia illustrata de Flavio Biondo, publicada el 1474, Ranzano va completar la descripció de les regions meridionals no presents en aquest autor a partir de fonts clàssiques i de la seva pròpia experiència. La descripció geogràfica hi és inseparable de la història de cada territori i els homes il·lustres que en procedeixien. Tot i que el text de Ranzano no s’havia publicat mai fins ara, va ser àmpliament utilitzat en la difosa Descrittione di tutta Italia (1550) del dominic Leandro Alberti.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s