Completada l’edició de la Crónica de Valencia de Martí de Viciana

Viciana Libro segundo:: Martí de Viciana, Libro segundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino, edició a cura de Joan Iborra, València: Universitat de València, 2013 (Fonts Històriques Valencianes, 8), 467 p. ISBN 978-84-370-9117-4 ::

Amb aquest Libro segundo, el filòleg i historiador Joan Iborra completa la seva edició en tres volums de la Crónica de Valencia de Martí de Viciana, començada el 2002 -quan se celebraven els cinc-cents anys del naixement de l’autor a Borriana- amb el Libro tercero i continuada el 2005 amb el Libro quarto; el primer no ens ha arribat. Aquest últim lliurament ve acompanyat de la introducció general a l’autor i l’obra, que inclou una revisió del tema de les edicions i la seva datació. A l’espera dels índexs, doncs, ja es pot dir que finalment tenim a les mans una edició elaborada amb criteris moderns, en la línia dels clàssics de la historiografia catalana medieval i moderna que Iborra ens ve oferint des de fa uns anys: primer va ser el pseudo-Berenguer de Puigpardines, després Pere Tomic i ara Viciana. Com qui no vol la cosa, Iborra va tancant capítols d’una llista no oficial d’obres pendents d’edició, d’aquelles que són fites en la tradició historiogràfica, però per circumstàncies diverses no han entrat de ple en el parnàs literari; per a Viciana ha pesat, sens dubte, l’opció lingüística -diu haver traduït al castellà una versió original de la crònica en català o valencià-, per a Tomic potser la política. Que per molts anys, doncs, puguem continuar rebent noves edicions d’Iborra i felicitar els responsables de la col·lecció que ha acollit els Viciana, Fonts Històriques Valencianes (Universitat de València), una de les propostes més interessants del panorama editor de textos catalans antics.

El projecte historiogràfic de Viciana -que en data l’origen el 1517, quan només tenia quinze anys, i afirma haver-hi treballat gairebé cinquanta anys- és descrit per l’editor com “una notable crònica històrica amb voluntat ‘integral’” no tan sols de relatar el passat de la ciutat i el regne de València, sinó de “tratar y escrivir […] de todas las ciudades, castillos, villas e lugares del reino y de las cosas notables de aquél”. El notari Rafael Martí de Viciana -nét del comanador de Borriana, portantveus del governador de la Plana i traductor de Bruni i el pseudo-Sèneca Martí de Viciana- es proposa renovar la historiografia valenciana posterior a la crisi de les Germanies, tot posant-ne al dia la bibliografia i ampliant-ne la matèria amb les aproximacions nobiliària i corogràfica, que exigeixen recórrer a noves fonts arxivístiques.

Viciana Libro terceroLa primera part de la Crónica de Valencia, no conservada, si és que mai es va completar, estava dedicada al cap i casal. Contenia, segons l’epíleg general que es llegeix al Libro quarto, una descripció i història de la ciutat de València des de la seva fundació fins a l’època de l’autor. Devia estar en la línia de les històries de ciutats difoses des de l’humanisme italià, l’esperit de les quals havia influït a la Corona d’Aragó en obres pertanyents a gèneres literaris tan diferents com Barcino, de Jeroni Pau –més propera a les laudes urbium que hi ha als orígens de la tradició-, els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig, o el Llibre de les grandeses de Tarragona, de Lluís Ponç d’Icard –un dels escassos testimonis antics sobre el llibre primer de Viciana, per cert.

El Libro segundo conté un nobiliari valencià que va provocar molts maldecaps a Viciana i va afectar directament el procés editorial de l’obra. En el fons hi havia una qüestió de precedència que determinava l’estructura del mateix llibre: amb quin ordre havien d’aparèixer-hi els llinatges? Els nobiliaris catalans de l’època podien prendre com a referent Otger, els nou barons i les novenes de Carlemany, però en el cas de València la majoria de nobles “se contentan con ser de la conquista” de Jaume I, perquè amb l’entrada dels àrabs, es deia, havien perdut les proves documentals del seu origen antic. Viciana, doncs, va optar per l’ordre alfabètic. Per tal de protegir-se “con su sombra y amparo” i poder “entrar por las salas de los príncipes y salir en las plaças públicas sin recelo de los contradictores”, va dedicar el volum al duc de Gandia Carles de Borja, fill del duc sant i poderós general dels jesuïtes Francesc de Borja. El llinatge valencià encapçalava excepcionalment la llista de famílies ressenyades per Viciana; era la primera vegada que una crònica del país tractava els orígens, la genealogia i el patrimoni dels Borja com a objecte històric i amb una certa extensió. Tot plegat, però, va ser inútil perquè la reacció nobiliària davant de l’“orden de igualdad” imposat per Viciana, que comparava els grups de la noblesa al consistori cardenalici -al capdavall, “todos los de las quatro species o calidades son cavalleros e por la cavallería son iguales”-, va ser contundent: la Reial Audiència va ordenar aturar el procés d’edició, una bona part dels exemplars es va retirar del mercat i l’autor va assajar una nova ordenació. Tot i la portada datada a València el 1564, segons Iborra cal endarrerir l’edició prínceps del Libro segundo fins als voltants de 1569, perquè s’hi fa referència a un fet d’aquest any; la segona seria de 1575; el quadern que s’ha conservat de la tercera se situa entre 1568 i 1578; la quarta, basada en la segona, és del final del XVII o inicis del XVIII. Passarien gairebé dos-cents anys abans que l’edició de la Societat Valenciana de Bibliòfils no tornés a engegar, el 1881, una nova sèrie d’impressions del llibre que culmina amb la d’Iborra, on es recullen les quatre primeres.

Viciana Libro quartoEl Libro tercero de la Crónica de Valencia és una actualització de la tradició de les cròniques generals de la Corona d’Aragó, una més de les noves formulacions que se’n van fer al segle XVI, entre altres motius pel contacte amb les cròniques d’Espanya de tradició castellana. La proposta de Viciana torna a girar al voltant del concepte de llinatge, en aquest cas dinàstic; així, doncs, tractarà separadament de les línies dels reis “de la sangre de todos los quales nuestro cathólico rey y señor don Philippe desciende”. Estructura: reis privatius d’Aragó; Otger Cataló i novenes de Carlemany; comtes de Barcelona i comtes-reis fins a Ferran el Catòlic, amb qui s’acaba la línia aragonesa i es trasllada als Àustria a causa d’uns “peccados de los pueblos” no especificats; reis de Castella de Pelagi fins a Isabel, amb qui es tanca la línia castellana; unió de les Hispànies Citerior i Ulterior en Ferran i Isabel, punt en què la memòria familiar de l’historiador fa acte de presència i es lliga a la corona a través dels serveis prestats per l’avi Viciana i els seus fills Rampston i Martí; regnat de Carles, “emperador quinto y gran rey de las Españas”, amb apunts sobre la casa d’Àustria -ascendència paterna- i els reis de Portugal, de qui davallava l’emperadriu Isabel; regnat de Felip II, casat amb Isabel de Valois, raó per la qual s’introdueix un apartat sobre els reis de França, que es tanca amb un excurs sobre els de Sicília i Nàpols, a causa de l’entroncament amb la casa d’Aragó. Però la novetat de la crònica general de Viciana, “lo que hasta hoy por ningún otro á sido escrito”, consisteix a no limitar-se a ser un llibre dels reis, sinó a ampliar-lo al seu patrimoni valencià, amb la descripció corogràfica de les ciutats i llocs de reialenc -excepte el cap i casal-, segons “el orden que tuvo el siempre vencedor y glorioso Conquistador rey don Jaime”. Viciana va treballar en el llibre com a mínim entre 1560 i 1564, any aquest en què es va publicar a València.

El Libro quarto és una detallada relació de les Germanies. L’autor hi va participar activament al costat del virrei Hurtado de Mendoza. El relat es construeix a partir dels records personals -“scriviendo de vista toda la jornada”- i d’una abundant documentació que s’hi reprodueix parcialment. Es va publicar el 1566 a Barcelona, i no a València, potser pels conflictes que el tema podia desvetllar.

L’interès per la Crónica de Valencia de Viciana, que oferia un panorama actualitzat de l’estat del regne i la seva història fins a l’actualitat, i la dificultat de trobar exemplars impresos d’algunes parts expliquen que la difusió de l’obra es vehiculés sovint durant l’edat moderna a través de manuscrits. Malgrat el tòpic, l’aparició de la impremta no va comportar l’abandonament del manuscrit com a via de transmissió textual, sinó una redistribució de funcions, en què aquest va jugar un paper important a l’hora d’evitar les mesures de control oficial sobre la impremta i d’afavorir l’accés a l’escriptura d’un públic cada cop més alfabetitzat. Iborra ressenya una trentena de manuscrits de la crònica de Viciana datables als segles XVII-XVIII. Crida l’atenció la vintena de còpies del Libro segundo, explicables, a banda dels motius al·legats, per la proliferació coetània de nobiliaris, que es reflectirà, ja al XVII, en la redacció d’obres com el Nobiliario valenciano d’Onofre Esquerdo, les trobes apòcrifes de mossèn Jaume Febrer, atribuïdes per Manuel de Montoliu al mateix Esquerdo, comentades per fra Josep Teixidor i editades a partir de 1796, o el menys conegut Nobiliario de Valencia y su reino de Juan Escalante (MCEM 1820).

Advertisements

4 Comments

  1. Reblogged this on elsBorja and commented:
    Per llegir-ne més:

    Martí DE VICIANA, Libro segundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino, edició a cura de Joan Iborra, València: Universitat de València, 2013 (Fonts Històriques Valencianes, 8). 467 p. ISBN 978-84-370-9117-4.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s