Pompeu Fabra: Textos i materials, cronologia, recepció

Pompeu Fabra, Obres completes, 9:: Pompeu Fabra, Textos i materials. Cronologia general. Recepció de l’obra i la figura, a cura de Josep Murgades, Georg Kremnitz, Francesc Vallverdú, Albert Jané, Jordi Mir, Anna Pineda, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, etc., 2013 (Obres completes, 9), 910 p., il. ISBN 978-84-7588-373-1 ::

Els editors en podrien haver dit obra dispersa, d’aquest novè volum de les obres completes de Pompeu Fabra, però el nom no hauria fet prou justícia a la cosa. A través de la sèrie fabriana iniciada el 2005 sota la direcció de Jordi Mir i Joan Solà (†), els qui només coneixíem, de Fabra, les dades bàsiques que se li suposen a qualsevol que estigui mínimament interessat en la llengua i la cultura catalanes -potser un pèl reticent davant del corrent de mitificació del personatge-, hem (re)descobert les obres sempre citades i/o admirades -la col·lecció de gramàtiques, les Normes, el Diccionari, les Converses filològiques– i la faceta més acadèmica de Fabra -els estudis de fonètica, ortografia i gramàtica històrica-; hem vist, amb els textos a la mà, com certs interessos literaris de joventut es concretaven en versions d’obres d’Ibsen i Maeterlinck, a banda de les no localitzades de Poe; i hem comprovat que el seu ric epistolari es convertia en una eina més de divulgació de la tasca normativitzadora que havia adoptat com a pròpia.

El volum nou vindria a ser una mena d’apèndix del projecte, un recull de textos esparsos que es podria haver convertit en un calaix de sastre si no fos per la fèrria estructura que li ha imposat Josep Murgades, que, amb el suport d’un equip de col·laboradors, culmina aquí les funcions vàries d’editor, anotador i/o assessor que ha assumit en volums anteriors de la sèrie amb una feina important de recerca, localització, ordenació i edició anotada dels escrits menors que constitueixen el gruix del llibre (“Textos i materials”, p. 59-777). Aquests materials diversos es classifiquen, segons la temàtica, en textos d’interès lingüístic, cívic i sociopolític, crític i biogràfic, i, segons la implicació autorial, en autògrafs, idiògrafs -controlats per l’autor-, reportats per altres, subscrits per Fabra i anònims. Quant al contingut, en una bona part s’hi retroben els temes habituals de les obres més ambicioses. El tret més destacable del conjunt és, probablement, la voluntat divulgativa, adequada a públics i contextos diferents, d’aclarir conceptes bàsics sense evitar la discussió dels punts conflictius. En són un exemple clar els escrits recollits a l’apartat “Textos sobre cultura de la llengua”, dedicats a explicar la necessitat d’allò que Fabra anomena “llengua literària” -avui diríem estàndard- de caràcter supradialectal i modern, enfront de certes acusacions d’incentivar la “tirania del parlar de Barcelona” (p. 265) o les variants més arcaïtzants, encara que Fabra planteja el tema com un retorn a un estat de coses que ja havia existit a l’Edat mitjana i constituïa, segons ell, l’assignatura pendent de la Renaixença. Al costat d’aquella voluntat pedagògica, també es fa evident en els textos fabrians la d’impulsar el seu públic a participar en el projecte de diferents maneres, des de la més general, amb un canvi d’actitud davant de la llengua pròpia, fins a la més concreta, com ara l’elaboració de vocabularis tècnics.

I si de l’ideari passem al personatge, resulta il·luminadora la col·lecció de semblances fabrianes sobre predecessors i contemporanis que s’inclouen a l’apartat “Textos d’interès crític i biogràfic”, des de les opinions contundents sobre mossèn Alcover fins a l’admiració per l’obra lexicogràfica de Marià Aguiló, passant per les entrades anònimes de l’Enciclopedia Espasa sobre la seva pròpia persona, que sembla que cal atribuir-li. Encara més, a través de les entrevistes de la premsa de l’època es comprova que Fabra s’havia convertit en un personatge públic i despertava una certa curiositat més enllà de l’activitat professional estricta. El mestre s’hi avé sense gaire problemes i, malgrat la seva discreció pel que fa a qüestions privades, constatable aquí i a l’epistolari, no s’està de col·laborar en la creació de la seva pròpia imatge amb la difusió d’anècdotes personals, com ara la passió per l’excursionisme o el tennis, o d’altres que en mans de tercers adquiriran un matís gairebé hagiogràfic, com la famosa carta als nebots que hauria desvetllat la seva consciència lingüística.

El volum novè i penúltim de les obres completes fabrianes va precedit d’una “Introducció general al pensament (socio)lingüístic de Pompeu Fabra”, firmada per Georg Kremnitz i Francesc Vallverdú, i es completa amb una detallada cronologia del personatge (50 pàgines), a cura d’Albert Jané i Jordi Mir, i una bibliografia selecta, compilada per Anna Pineda, sobre la recepció de l’obra i la figura de Fabra.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s