De Gaspare Pellegrino a Gaspar Pelegrí: les històries d’Alfons el Magnànim

Gpelegri:: Gaspare Pellegrino, Historia Alphonsi primi regis, a cura di Fulvio Delle Donne, Florència: SISMEL – Edizioni del Galluzzo, 2007, 348 p., il. ISBN 978-88-8450-274-2 || Gaspar Pelegrí, Historiarum Alphonsi primi regis libri X. I dieci libri delle storie del re Alfonso primo, edizione e traduzione di Fulvio Delle Donne, Roma: Istituto Storico Italiano per il Medio Evo, 2012, 520 p. ISBN 978-88-89190-95-1 ::

El 2007, Fulvio Delle Donne publicava una de les primeres mostres de la historiografia produïda a la cort de Nàpols a major glòria d’Alfons el Magnànim, la Historia Alphonsi primi regis, del protometge reial Gaspare Pellegrino, que només s’ha conservat en una còpia, el ms. IX C 22 de la Biblioteca Nacional de Nàpols Vittorio Emanuele III. S’oferia aleshores una edició crítica del text llatí, amb una introducció que recollia les escasses dades biogràfiques conegudes sobre l’autor, en part provinents de la mateixa obra; es recordava la hipòtesi del seu possible origen català o valencià; s’analitzava la Historia a la llum de la construcció de la imatge del Magnànim en relació amb altres fonts coetànies italianes i l’inevitable Zurita, també utilitzats en l’anotació del text, i es feia una primera aproximació a la llengua i l’estil.

Cinc anys després, Delle Donne ha reincidit en el tema. En un exercici que sorprèn tant per la millora general experimentada pel producte final com pel fet poc habitual d’haver aconseguit trobar, per segona vegada i en poc temps, un editor que s’ha aventurat a treure al mercat una crònica en llatí del segle XV, edita novament la Historia Alphonsi primi regis, amb el nom de l’autor, Gaspar Pelegrí, i els orígens catalans finalment restituïts, amb una útil traducció italiana acarada a l’original llatí i amb una contextualització i anotació historicoliterària de la Historia que, entre d’altres coses, corregeix una de les mancances evidents de l’edició anterior, la consulta de fonts coetànies no italianes sobre el Magnànim. És el cas de la crònica elaborada per un capellà anònim del rei, que després Melcior Miralles va incorporar en la seva compilació, rebatejada pel seu últim editor com a Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim (vegeu-ne una ressenya aquí). I contrastada, per exemple, amb el relat de Pelegrí i Facio sobre l’expedició contra Marsella de 1423, estudiat en un altre lloc per l’editor.

GPellegrinoA la introducció d’aquesta última edició, Delle Donne avança algunes troballes documentals sobre la biografia de Gaspar Pelegrí. Provenia de Montblanc, però residia habitualment a Barcelona quan no seguia el rei en les seves expedicions italianes. Mestre en arts i medicina, protometge reial. Prior de l’Estudi de Nàpols (1442) i candidat a canceller de l’Estudi de Medicina de Barcelona (1457), càrrec que finalment no va aconseguir.

La Historia narra el regnat d’Alfons el Magnànim, centrat en el capítol italià, des dels preparatius de 1419 per a l’expedició contra Còrsega fins a la conquesta de Nàpols de 1442 i les negociacions per a la pau de Terracina de 1443. El manuscrit únic on es llegeix és acèfal i àpode; de la dedicatòria, només ens ha arribat el final. L’obra se situa en una tradició historiogràfica de propaganda reial i dinàstica importada de la Península ibèrica a Nàpols, on no n’hi havia precedents. En tot cas, en terres italianes aquesta tradició es revestí de la nova cultura humanística en llatí. La Historia de Pelegrí va ser un dels primers productes en aquesta nova línia, en què l’havien precedit els Gestorum per Alphonsum Aragonum et Siciliae regem libri quinque, de Tommaso Chaula, que es limiten però al període 1420-1424. En Pelegrí, el relat purament cronístic dels fets s’insereix en un discurs moralitzant de ressò virgilià, amb algunes digressions erudites puntuals i la corresponent parafernàlia mitològica i al·legòrica (Fortuna, Invidia…): “Interea, ut vatum fabulis elucidetur, historia fertur” / “Frattanto, la storia va raccontata così che venga chiarita con le favole dei poeti” (IV, 255).

Sembla, però, que la Historia de Pelegrí no va satisfer les expectatives del monarca. Acabada el 1443, poc temps després, possiblement el gener de 1444, l’obra ja era objecte de la crítica de Lorenzo Valla, autor ell mateix d’un altre assaig d’historiografia alfonsina igualment fracassat davant de la línia encomiàstica d’un Facio o un Panormita que s’acabaria imposant: els polèmics Gesta Ferdinandi regis Aragonum, dedicats a la figura de Ferran d’Antequera, pare del rei. Valla retreia a Pelegrí l’estil i la llengua, que es negava a comentar, i la poca fidelitat a la veritat que havia demostrat en els seus “commentarios”. La persona i l’obra del de Montblanc van acabar patint una damnatio memoriae, per bé que és indubtable la seva petja en els Rerum gestarum Alfonsi regis libri (1456), de Bartolomeo Facio, que el 1446 havia estat nomenat historiador oficial del Magnànim.

Addenda (2015)

Sobre la biografia de Pelegrí vegeu ara F. Delle Donne, “Gaspar Pelegrí e le origini catalane della storiografia umanistica alfonsina”, Arxiu de Textos Catalans Antics, 30 (2011-2013), p. 563-608.

Anuncis

2 Comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s