K de Kinsey, segons Sue Grafton

(Per a l’Anna Maria Villalonga, negra entre negres)
:: Sue Grafton, Kinsey and Me. Stories, Londres: Mantle, 2013, 286 p. ISBN 978-0-230-77144-4 ::

KINSEY MILLHONE f. Poca cosa puc afegir a la presentació que Miss Millhone -Ms. Millhone, per als políticament correctes- fa d’ella mateixa al final d’aquest apunt i que reapareix, amb variants, en cada nou lliurament de la sèrie alfabeticocriminal que protagonitza (vegeu-ne la llista de títols aquí; Tusquets tradueix la sèrie al castellà i hi ha algun títol en català a Proa i Edicions 62). La Kinsey va néixer de la mà de Sue Grafton (Louisville, Kentucky, 1940) el 1982, als seus trenta i pocs, instal·lada a Santa Teresa, Califòrnia, com a detectiu privat i fent feines ocasionals per a una companyia d’assegurances, després de treballar un temps a la policia. Devota dels jerseis de coll alt -substituïts per un únic trajo de mudar si el cas ho requereix-, de les sabates esportives, el menjar ràpid i el jogging, es talla els cabells ella mateixa. Amb dos matrimonis desastrosos a l’esquena i una llista de relacions trencades quan sent que la seva independència perilla, la Kinsey dosifica la seva escassa vena sentimental amb una colla d’amics octogenaris entre els quals destaca el seu llogater Henry, forner jubilat, i la cunyada hongaresa d’aquest, propietària d’un bar de dinars.

L’arc temporal de les novel·les de Sue Grafton se situa als vuitanta, quan tot just es veien els primers ordinadors a les oficines; d’aquests estris, la Kinsey, que viatja amb una màquina d’escriure al maleter del cotxe, només en fa un ús tan contundent com expeditiu en algun lliurament (R is for Ricochet, si no m’erro). Les trames de l’alfabet criminal de la Grafton no són mai espectaculars. No hi apareixen psicòpates il·luminats ni assassinats de truculència elaborada. Els criminals ho són més aviat per cobdícia, perquè s’hi veuen abocats o per pura inconsciència. Si mai la Grafton intenta enlairar una mica les motivacions dels personatges, francament no convenç. Això seu és novel·la negra costumista -versió americana- en estat pur, la quotidianitat d’una ciutat petita de Califòrnia on gairebé sempre fa bo, la gent no és especialment dolenta, però de vegades s’hi torna i resulta perillosa. És llavors que la Kinsey, persona d’ordre, que informa detalladament el client -i el lector- de les despeses professionals i redacta informes de cada cas, no pot evitar arriscar la seva vida.

Per omplir el buit posterior a l’últim lliurament de la sèrie alfabètica, la V (V is for Vengeance, 2011), i mentre no arriba la W (W is for Wasted, anunciada per al setembre d’aquest 2013), Sue Grafton ha publicat el recull de contes Kinsey and Me, en un sa exercici d’oportunisme editorial. La primera part, “Kinsey”, és una reedició d’històries curtes protagonitzades per la detectiu, trames mínimes al voltant dels diàlegs sempre brillants de la Grafton, que té una llarga experiència com a guionista de TV. La segona part, “and Me”, consisteix en una col·lecció de relats protagonitzats per un alter ego de l’autora, Kit Blue, un exercici (prescindible?) de teràpia literària per racionalitzar la conflictiva relació de Grafton amb la seva mare alcohòlica.

My name is Kinsey Millhone. I’m a private investigator, licensed, bonded, insured; white, female, age thirty-two, unmarried, and physically fit. That Monday morning, I was sitting in my office with my feet up, wondering what life would bring, when a woman walked in and tossed a photograph on my desk. My introduction to the Parker shotgun began with a graphic view of its apparent effect when fired at a formerly nice-looking man at close range. His face was still largely intact, but he had no use now for a pocket comb. With effort, I kept my expression neutral as I glanced up at her.

—Somebody killed my husband.

—I can see that, I said.

Advertisements

6 Comments

  1. Aixxxx, a l’ànima (negra) que tinc m’ha arribat aquest post. Ja friso per la W. Encara recordo quan vam parlar de la Kinsey (crec que per correu electrònic, si no em falla la memòria) per primer cop. Jo, com he dit en algun lloc, porto des de l’A (alibi, adulteri) enganxada a ella. Poca broma, perquè la vaig llegir així que la van publicar aquí. És a dir, fa gairebé trenta anys. Trenta anys de fidelitat absoluta i de sentir la Kinsey com un membre de la família. Que fort. Trenta anys.
    Evidentment, uns títols són més potents que uns altres. Però sempre resulten de lectura plaen. Vaig parlar d’ella en relació amb el postmodernisme, perquè en algun curs del qual he format part, ha estat esmentada com a testimoni del canvi de la novel·la negra americana. Resulta curiós veure com per a nosaltres han passat 30 anys, però no per a ella. És lògic, perquè ja seria una detectiva de la tercera edat. Per tant, allò que, en els primers títols, quadrava a la perfecció amb la nostra realitat (sense mòbils, sense Internet, amb ordinadors ortopèdics, amb fitxes de cartró) ara resulta un deliciós anacronisme. Coses de la realitat versus la ficció.
    Repeteixo. Friso per la W. Moltes gràcies, Marieta.
    Mil gràcies, Maria.

    M'agrada

  2. Fe d’errates: plaent, no plaen.
    I disculpa els dos agraïments de comiat. Estic fora, en un ordinador decrèpit i la meitat dels mots no m’apareixen en pantalla.

    M'agrada

  3. Em trobava gairebé orfe de sèries negres -he acabat el darrer Montalbano de Camilleri, estic pendent de retrobar el commissario Brunetti, i la darrera persecució de l’Adamsberg de Fred Vargas remunta a una eternitat- i vet aquí que m’oferiu en safata la salvació per a les nits insomnes… gràcies!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s