Neil Postman: Technopoly o el futur de les humanitats

Postman:: Neil Postman, Technopoly. The Surrender of Culture to Technology, Nova York: Vintage Books, 1993, 222 p. ISBN 0-679-74540-8. [N’hi ha traducció catalana de Betty Alsina Keith: Tecnòpoli, Barcelona: Llibres de l’Índex, 1994] ::

Tecnòpoli, en un famós assaig publicat el 1992 pel teòric de la comunicació nord-americà Neil Postman (1931-2003), no és només un concepte que defineix la cultura moderna, sinó un estat de la ment. En una aproximació externa, és una societat dominada per la versió actualitzada de la idea del progrés com a fil conductor de la història de la humanitat, que es desenvolupa a ritme accelerat des de la Revolució industrial, amb fites com la febre del XIX pels invents o del XX per la investigació científica, les teories sobre l’organització empresarial i la mecanització generalitzada dels processos; en resum: la fe en la tecnologia com a mitjà per obtenir dades lliures dels efectes tergiversadors de la subjectivitat humana. Tecnòpoli és, doncs, un estadi de la civilització en què el progrés s’identifica amb els avenços tecnològics tout court, l’eficiència s’erigeix com a principi últim i l’ordinador com a símbol per antonomàsia. Postman va advertir des de diferents tribunes que aquella equació no és tan innocent com sembla: Tecnòpoli no es redueix a una simple col·lecció d’eines noves de treball, perquè qualsevol canvi tecnològic té derivacions ideològiques i efectes “ecològics”, és a dir, genera canvis culturals globals que afecten la manera d’entendre el món, no es distribueixen equitativament i tenen tants avantatges com inconvenients -els més cridaners: el creixement exponencial de la informació a l’abast entre els primers, l’atac a la privacitat entre els segons. El que deia: Tecnòpoli és un estat de la ment, la felicitat que proporciona el munt d’informació que la tecnologia vehicula sobre qualsevol qüestió. I això que Postman escrivia abans que conceptes com internet -tot just cita ARPANET-, hiperconnectivitat o cloud computing es fessin habituals o que estris com l’iPhone provoquessin arravataments passionals (qui estigui lliure de culpa…).

L’autor, inalterable, desenvolupa el seu discurs home vs tecnologia. Un cop superat l’enlluernament inicial de comptar-nos entre els privilegiats que viuen a Tecnòpoli, què en fem, de tanta informació? Pair-la, organitzar-la, recuperar-la es converteix en un problema i en una matèria d’estudi per se. I, encara, en un repte: quins criteris de valoració apliquem al flux inabastable de dades? Postman, que pertanyia a una espècie en perill d’extinció, la dels professors formats en aquella tradició dels estudis humanístics que va entrar definitivament en crisi després de la segona gran guerra del segle passat -només cal veure la facilitat i l’erudició amb què salta dels mites clàssics a Francis Bacon o, encara que no en surti gaire ben parada, a Madonna-, Postman -deia- arriba a una conclusió avui àmpliament compartida: l’excés -o, si ho voleu en positiu, el pluralisme- informatiu té un efecte letal sobre les cosmovisions tradicionals, digues-li religió, Estat o família -o millor dit: un cert tipus de religió, d’Estat o de família-, etc. Les alternatives modernes, tan bones o millors que les anteriors, les tenim al costat i les veiem cada dia a través de nous canals, alliberades però de l’aura d’unicitat que envoltava les “grans narratives” i, en conseqüència, d’aquell efecte tranquil·litzant que proporcionen les creences institucionalitzades quan no resulten opressives. Encara que la crisi de sentit que se’n deriva és tractada de diferents maneres des de disciplines més joves i discursos revestits d’un llenguatge més actual que el de Postman, tots comparteixen la mateixa nostàlgia per harmonitzar cultura tecnològica i valors humans. Les solucions, inevitablement parcials i sovint utòpiques, divergeixen.

La proposta de Postman m’ha arribat a l’ànima no tant perquè insisteix en la importància del sistema educatiu com a eina de formació individual i social, sinó pel paper que hi juga un moribund de llarga agonia: les humanitats. L’autor convida el lector a convertir-se en un “resistance fighter” i apostar per un model d’ensenyament coherent que uneixi art i ciència, basat en els principis de la més pura tradició humanística, aquella que investiga els fils que formen la trama de la història de la cultura en qualsevol de les seves manifestacions i permet a l’estudiant participar en la “gran conversa” amb els clàssics que la informativament saturada Tecnòpoli difumina en un flux atemporal. No es tracta d’imposar uns determinats continguts, encara que la formació de qualsevol cànon genera inevitablement desacord i Postman no s’està de posar exemples per animar el debat, sinó d’explotar tres aproximacions metodològiques de les disciplines humanístiques: la història, la filosofia de la ciència i la semàntica, que, al capdavall, vénen a ser una forma de preguntar-nos d’on venim, com pensem, com donem significat. Perquè, com recorda l’autor, fins i tot la tecnologia té la seva història…

Avui el discurs habitual sobre la renovació de les humanitats acostuma a anar per una altra banda, que substitueix l’oposició sense matisos humanitats vs tecnologia de Postman per un enfocament pràctic i integrador, forçat per la urgència de superar el retard de les nostres disciplines en la incorporació a la revolució digital. Alguns en diuen esperit de supervivència, d’altres hi veuen possibilitats infinites de millorar el camp i els mètodes de treball. I tothom té raó, probablement. Es tracta de les famoses humanitats digitals, fórmula ambigua però prou còmoda que ha acabat englobant de manera indiscriminada des d’un projecte de digitalització que posa fàcilment a l’abast materials de consulta altrament reservada per a una minoria, fins a la utilització exhaustiva de la web 2.0, passant per les importants implicacions metodològiques que les noves eines tenen en la nostra forma de treballar, en l’intercanvi de dades i en la difusió dels projectes, sense oblidar una certa preferència a l’hora d’aconseguir el migrat finançament reservat per a les disciplines del ram. Llibres com el de Postman tenen la virtut d’afegir a la urgència de modernització un recordatori d’allò que les humanitats poden aportar com a marca pròpia a l’hora de navegar per Tecnòpoli.

Anuncis

2 Comments

  1. Interessantíssima recuperació d’un text, Maria, que no coneixia. I, certament, el concepte d’humanitats digitals sembla sovint un calaix de sastre per estar al dia i aconseguir recursos, quan, de fet, pot incloure eines fabuloses per facilitar l’estudi i la reflexió. Moltes gràcies, i dobles, per la recuperació i pel comentari

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s