Pompeu Fabra: Epistolari

:: Pompeu Fabra, Epistolari. Curs de llengua catalana per correspondència, a cura de Jordi Manent, Jordi Mir, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, etc., 2011 (Obres completes, 8), 936 p., il. ISBN 978-84-7588-275-8 ::

Amb aquest volum, el vuitè de la sèrie, entrem a la recta final de l’edició de les obres completes de Pompeu Fabra, dirigides per Jordi Mir i Joan Solà (†), que haurà de finalitzar el proper 2013 coincidint amb la celebració del centenari de les Normes ortogràfiques; el primer volum va aparèixer el 2005. És prou sabut que es tracta d’un projecte ambiciós, acollit per l’Institut d’Estudis Catalans, en què s’han implicat diferents institucions i editorials dels Països Catalans. Els volums han estat elaborats per equips de treball formats ad hoc i han requerit aproximacions metodològiques adequades a les característiques de cada text i, és clar, a les seves problemàtiques específiques, des de les de caràcter tècnic inherents a les reproduccions facsímils fins a la complexitat de la preparació d’una edició crítica.

L’objecte d’aquest vuitè volum i que en constitueix el gruix, l’edició de l’epistolari fabrià, presenta una dificultat afegida, com explica el seu editor, Jordi Manent: la destrucció de la major part de l’arxiu privat de Fabra, a causa del saqueig franquista que va patir la seva casa de Badalona el 1939 -del qual es van salvar alguns llibres de la biblioteca, ingressats a la Universitat de Barcelona el 2002- i de la inundació de les caves on els familiars havien dipositat els papers un cop mort Fabra. La dispersió dels materials que han sobreviscut ha convertit l’elaboració d’aquest epistolari en una investigació de llarga durada que -com reconeix l’editor- encara pot proporcionar alguna sorpresa. Per ara són 516 cartes (394 enviades, 120 rebudes i 2 documents més), de les quals 198 inèdites, escrites entre 1892/1893 i 1948; en total, 167 corresponsals. El volum es beneficia d’una llarga tradició d’edicions de lletres fabrianes, de valor desigual i destinació diversa, explicables per les múltiples dimensions que la figura de Fabra va anar adquirint al llarg dels anys: lingüista, codificador de la llengua, mite popular ja en vida i sobretot durant l’última dictadura. Constatació curiosa, certament, la de la devoció per les cartes del Mestre, tenint en compte que es tracta d’un personatge sense vel·leïtats grafòmanes, que només escrivia per necessitat i, amb algunes excepcions, solia tallar la relació epistolar un cop finalitzava el projecte que l’havia originat. Les cartes fabrianes acostumen a tenir un motiu concret, sigui demanar o reclamar llibres (per ex., núm. 24, de 1906), presentar un esbós d’article (núm. 19, de 1905), discutir una qüestió lingüística (núm. 46, de 1910) o demanar una mica de sucre per intercanviar-lo amb patates en temps de carestia i racionament (núm. 373, de 1944).

El criteri d’ordenació dels textos és cronològic, que sol coincidir amb el temàtic pel motiu pràctic exposat al paràgraf anterior. Les cartes de 1892-1912 reflecteixen els anys de formació i els primers grans projectes; les de 1912-1939, el progrés de la tasca normativitzadora i el paper de Fabra com a figura pública, plenament consolidat en les missives dels anys d’exili, 1939-1948. L’editor destaca justament l’interès lingüístic estricte, filològic i històric d’aquest epistolari. Em quedo amb el segon, i amb un aspecte concret: les al·lusions de Fabra a les seves lectures dels clàssics de la literatura catalana antiga, escampades en les cartes del primer període. Es tracta de llibres demanats, reclamats i llegits des de Bilbao que s’utilitzaran en la Gramática de la lengua catalana de 1912 i en el seu apèndix literari, l’antologia “Selecta de autores catalanes” (ara al volum 1 de les Obres completes). Textos llegits amb una finalitat pràctica, certament limitats en el nombre i sotmesos a un cànon que Fabra, més preocupat per qüestions gramaticals, no discuteix -en resum: exaltació d’alguns títols del període medieval i postergació general dels segles XVI-XVIII-; textos, al capdavall, entesos com a font d’arguments per defensar o justificar tries lingüístiques modernes, però que no deixen de produir un plaer innegable: “Entusiasmat amb la traducció del Decameron, l’existencia de la qual ignorava!”, escriu a l’editor del llibre i amic Massó i Torrents (núm. 48, de 1910). Aquest caràcter utilitari i alhora amè de les lectures clàssiques de Fabra, refermades pel descobriment de la llengua cancelleresca a través dels Documents per l’historia de la cultura catalana mig-eval, de Rubió i Lluch, conflueixen en les delicioses i populars Converses filològiques (ara al volum 7 de les Obres completes fabrianes, consultable en versió digital des d’aquí).

Anuncis

3 Comments

  1. Molt interessant. Els epistolaris sempre revelen aspectes dels personatges que ens acaben sorprenent. Em fa gràcia això de ‘reclamar o demanar llibres’, una constant en les cartes dels lletraferits, siguin de la mena o de l’època que siguin. Recordo ara l’epistolari de Gregori Maians, per exemple, que es trobava farcit de peticions i reclamacions de llibres a corresponsals escampats per Europa. Gràcies, Maria.

    M'agrada

    1. De res. Com diu l’editor del volum, tenim una bona tradició d’epistolaris culturals. I la cosa ve de lluny: només cal fullejar els Documents de Rubió i Lluch, que tant feia servir Fabra (si més no, el primer volum).

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s