Pangur Bán, el gat i el clergue

Si aneu a Dublín i passeu pel Trinity College, és probable que hi acabeu veient una exposició permanent sobre el llibre de Kells, una bella còpia il·luminada dels evangelis produïda pels monjos irlandesos de Iona o de Kells al segle IX i que es va conservar en aquest segon monestir fins al segle XVII. I possiblement en sortireu amb un tríptic de la biblioteca del Trinity, amb imatges espectaculars de columnes de llibres, il·lustracions del llibre de Kells i la traducció d’un poema gaèlic sobre la tranquil·la convivència entre un clergue i el seu gat Pangur Bán, nom que en anglès he vist traduït per “white fuller”, ‘batà blanc’. No he estat mai a Irlanda, però aquest estiu m’han deixat el tríptic. Llegir-lo i buscar més informació sobre el poema ha estat tot u.

He arribat a tres conclusions. La primera: el text és tot un clàssic al món anglosaxó des que el 1880 Ernst Windisch el va recuperar en el context del renaixement dels estudis sobre l’antiga literatura cèltica (vegeu la fitxa corresponent del projecte CELT). La segona: hi ha traduccions del poema a diverses llengües i per a tots els gustos, des de les més literals fins a d’altres libèrrimes, començant per la francesa que el mateix Windisch en va fer el 1881, algunes firmades per poetes de primera fila com W. H. Auden o Marià Manent (en castellà: La poesía irlandesa, Barcelona, 1952), sense oblidar les reeixides versions de Robin Flower i Antonio Rivero; aquí n’hi ha unes quantes. La tercera: més d’un viatger amb vocació bloguera escriu una entrada sobre el gat Pangur Bán i la seva circumstància quan torna a casa, però n’hi ha que barregen naps i cols i afirmen que el poema es llegeix al llibre de Kells mateix. Mentida: les trifulgues d’aquest curiós -a qui he d’agrair que m’hagi estalviat de fer marrada- per localitzar el manuscrit on es copia i, encara més, veure’n una reproducció són una mostra palpable dels avantatges –què no s’hi troba!- i els desavantatges –mala informació, desinformació- d’Internet i de la consultada i alhora vilipendiada Wikipedia com a fonts d’informació. En resum: el poema anònim sobre el gat forma part del Reichenauer Schulheft, un quadern de vuit folis en pergamí per a ús personal d’un monjo resident al monestir de Reichenau o al de St. Gallen; conté extractes gramaticals, literaris i astronòmics en llatí, antic alemany i gaèlic, i es va copiar al segle IX, encara que hi ha qui l’endarrereix fins al VIII. El manuscrit es conserva actualment a l’abadia benedictina de St. Paul im Lavanttal, a la Caríntia.

El quadern duu la signatura 86a/1, antigament Cod. 86b/1, 25.2.31 i 25.d.86. N’he vist una descripció de la part literària al volum II del Thesaurus palaeohibernicus de W. Stokes i J. Strachan (Cambridge, 1903). Informacions, aquestes últimes, que dono per pura deformació professional. A continuació us adjunto una imatge de la meitat inferior del f. 1v; si l’amplieu, allà on diu “Messe ocus Pangur Bán” comença el poema. Comprovareu que és un manuscrit molt menys glamurós que els que han fet famosos els monjos irlandesos medievals… I això el fa justament més interessant per a una servidora: l’atzar ha permès conservar un petit vademècum durant segles en què no se li va atorgar cap valor material.

Dit això, i avisant prèviament que (a) no sé gaèlic i (b) no tinc cap gat i encara menys blanc –la meva companya ocasional de despatx és una gossa negra d’edat venerable-, procedeixo a perpetrar una versió més del poema sobre Pangur Bán basant-me en les traduccions que corren per la xarxa:

El meu gat Pangur Bán i jo, / cadascun ens dediquem al nostre art;
ell es concentra a caçar ratolins, / jo en el meu propi ofici.
A mi m’agrada, més que no la fama, / seure diligent amb el meu llibre;
Pangur Bán no m’enveja pas, / s’estima la seva simple destresa.
Quan som tots dos sols a casa / -no em canso mai d’aquesta història-,
sabem a què dedicar el nostre enginy, / en un joc inacabable.
De vegades, un ratolí valent / es travessa al camí de Pangur;
de vegades cau en la meva xarxa / una sentència difícil de capir.
Ell vigila atentament la paret / amb els seus ulls brillants;
el mur del coneixement / escruto jo amb ull clar però feble.
Quan agafa un ratolí entre les urpes, / com n’està de content, Pangur!
Oh, quina alegria sento / quan resolc un dubte que m’obsessiona!
Ens hi podem estar hores, / sense que l’un faci nosa a l’altre:
cadascú s’estima la seva manera / i es distreu prou bé tot sol.
Ell és tot un mestre en la tasca / que practica cada dia;
jo també ho sóc en la meva: / fer intel·ligible el que no ho era.

Post scriptum

Tot s’ha de dir, la presència de Pangur Bán a la xarxa els últims anys té força a veure amb la pel·lícula d’animació El secret de Kells, una coproducció francesa, belga i irlandesa de 2009, on el gat acompanya el protagonista Brendan en la seva aventura per salvar el llibre màgic de Kells. A la banda original del film (Brendan et le secret de Kells, Bruno Coulais, 2009), hi destaca la melancòlica cançó d’Aisling:

(Preguem a sant Columba i a sant Columbà que els enllaços d’aquesta entrada aguantin més de l’habitual.)