Melcior Miralles: Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim

:: Melcior Miralles, Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, edició a cura de Mateu Rodrigo Lizondo, València: Universitat de València, 2011 (Fonts Històriques Valencianes, 47), 545 p. ISBN 978-84-370-7903-5 ::

Des que Josep Sanchis Sivera va publicar per primera vegada, el 1932, el text complet de l’anomenat dietari del capellà d’Alfons el Magnànim -abans hi havia hagut un projecte frustrat en col·laboració amb Francesc Martorell i Trabal, del qual només es van tirar alguns plecs-, aquesta obra s’ha anat reeditant periòdicament en el seu text íntegre, en antologia o en facsímil. Tot amb tot, l’edició de referència de Sanchis Sivera encara no havia estat superada. Finalment comptem amb una edició crítica, a cura de Mateu Rodrigo Lizondo (Universitat de València), que no només recull i actualitza les aportacions del benemèrit canonge valencià, sinó que parteix del manuscrit quatrecentista (València, Reial Col·legi de Corpus Christi o del Patriarca, sense signatura, olim V/21, utilitzat parcialment per Sanchis Sivera), del qual deriven les còpies del Set-cents conservades, i replanteja una de les qüestions més importants i discutides del text: l’autoria.

Rodrigo proposa rebatejar l’obra com a crònica i dietari, denominació que, al capdavall, és un compromís entre la tradició i un criteri descriptiu més respectuós amb el caràcter heterogeni del manuscrit quatrecentista. Una solució mixta que reflecteix el caràcter en certa manera dual també visible al títol de la rúbrica (“libre de les Canòniques de Espanya e dels actes e fets del temps present”) i als de les quatre parts en què es divideix el manuscrit: (I) “Canòniques d’Espanya, dels reys de Aragó e dels comptes de Barcelona, e de la hunitat de Aragó ab lo compdat de Barcelona, e memòria de les coses e fets antichs e pasats e dels presents” (una crònica d’Espanya derivada de la tradició de Ximénez de Rada que ofereix un marc general per a les altres seccions del manuscrit, relacionada amb la versió del ms. 6 de la Biblioteca de Catalunya i amb materials comuns amb el ms. d.III.2 d’El Escorial, el fals Puigpardines i -afegeixo- el ms. 280 de la Biblioteca de Catalunya); (II) “Libre memorial breu de memòries de les coses pasades e antiquitats, e de algunes persones” (des de les set edats del món fins a notes sobre la seu valenciana, passant per la història de sant Jeroni i una breu crònica pontifícia que dedica una atenció especial a Benet XIII i a Calixt III, a partir d’una Memòria de quins reys ha aguts en Aragó, e de moltes coses, conservada en còpia de principis del XIX al ms. 83 de l’Arxiu dels Predicadors de València); (III) “Recordància e memòria de les coses e actes pasats e dels presents que en nostre temps són fets e de present se fan” (datada el 1455, amb una primera meitat de notícies vàries extretes de cròniques universals i de la història dels comtes-reis, i una segona meitat dedicada al regnat del Magnànim fins a la conquesta de Nàpols); i (IV) “Actes de València” (notícies dietarístiques sobre la ciutat des de 1436 fins a 1478 i sobre els “actes de Barcelona”, és a dir, la revolta dels catalans contra el rei Joan, narrada amb un enfocament joanista). En el fons, l’obra no deixa de ser un exemple més de les compilacions historiogràfiques medievals a gust personal de l’autor o del comitent que es troben pertot arreu, en llatí o en altres llengües, i que insereixen, en una estructura més o menys ordenada i en graus de refosa diversos, textos i notícies provinents de la tradició de les cròniques universals, les cròniques generals i les particulars i/o locals.

Les característiques d’aquest tipus de compilacions s’adiuen força bé amb la hipòtesi de Rodrigo per resoldre els problemes de cronologia i de coherència de contingut lligats a l’atribució de l’obra al misteriós capellà del Magnànim que Sanchis Sivera va identificar amb Melcior Miralles, un personatge ben documentat des de 1453, que va ser sotssagristà de la seu de València des de 1466 i morí el 1502. Ens trobaríem davant d’una obra elaborada durant els anys 70 del segle XV per un compilador aquí identificat amb Miralles, que treballa amb textos propis i altres de procedència diversa i d’identificació difícil, entre els quals hi ha la crònica del Magnànim ja citada, escrita per un desconegut capellà del rei nomenat a Milà el 1435 i que al·lega ser testimoni directe de fets que remunten al 1419, una peça més en el procés de creació del mite del Magnànim, impulsat des de la mateixa cort amb les obres historiogràfiques de Gaspare Pellegrino (Gaspar Pelegrí), Bartolomeo Facio, Antonio Beccadelli el Panormita i d’altres.

Anuncis

1 Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s