Hospitals and Communities, 1100-1960

:: Hospitals and Communities, 1100-1960, a cura de Christopher Bonfield, Jonathan Reinarz i Teresa Huguet-Termes, Oxford: Peter Lang, 2013, 430 p. ISBN 978-3-0343-0244-9 ::

Publicació de les actes del congrés de la International Network for the History of Hospitals que es va celebrar a Barcelona el 2009. Els catorze textos que integren el volum (vegeu-ne l’índex) parteixen d’una afirmació òbvia, la imbricació social i cultural de les institucions hospitalàries amb les comunitats que les acullen, i aprofundeixen en l’anàlisi de la diversitat dels grups i els interessos que conflueixen en la fundació i el funcionament dels hospitals, sense oblidar la constitució de comunitats internes en aquests.

Aquí em limito a destacar un dels treballs del volum, que reprèn la qüestió dels orígens de l’Hospital de la Santa Creu: “Pensandi, curandi, et visitandi infirmos et pauperes: Hospital(s), Health and Politics in Barcelona, c. 1337-1417”, firmat per un dels editors del llibre, Teresa Huguet-Termes. L’autora, una de les persones que actualment coneixen millor la història de la Santa Creu, hi replanteja la qüestió dels inicis a partir d’una hipòtesi de treball basada en documentació conservada a l’arxiu del mateix Hospital –repartit entre l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Biblioteca de Catalunya– i altres fons barcelonins: considerar la unió dels quatre hospitals de 1401 (Colom, Bernat Marcús, canonge Vilar i Pere Desvilar), ampliada poc després a sis (Santa Margarida i Santa Eulàlia del Camp), no pas com una novetat a l’època, sinó com la culminació de polítiques prèvies de col·laboració –no exemptes d’enfrontaments puntuals– entre institucions d’assistència controlades per autoritats religioses i laiques, que al segle XIII ja gestionaven conjuntament algunes propietats. Un cop assumida aquesta premissa, la qüestió central passa a ser, doncs, esbrinar els interessos que movien els grups implicats directament en la creació de la Santa Creu –la ciutat i el capítol– o que la recolzaren, des d’una posició més secundària, amb la concessió de privilegis –la monarquia. En aquest sentit, Huguet subratlla l’important paper que, en aquests primers anys de l’Hospital, hi juga l’oligarquia que controla el govern municipal, ben representada en la nòmina d’administradors civils d’aquell, i el relaciona amb el desig de control i autopromoció d’un grup que farà bandera d’una institució convertida, anys a venir, en un dels símbols identificatius de la ciutat entre propis i estranys.

De fet, l’assistència de pobres i malalts s’havia convertit de feia temps en una de les línies que definien l’acció política de l’oligarquia ciutadana. Pel que fa a la institució hospitalària, això es reflecteix, per exemple, en la gestió de l’almoina d’adscripció laica que els havia estat cedida el 1308 pel seu fundador, el navilier Pere Desvilar, conseller de la ciutat i col·laborador de l’empresa reial a Sicília. La mateixa Huguet ha dedicat recentment un article a la figura de Desvilar i l’hospital que duia el seu nom, annexat a la Santa Creu el 1401, tot i mantenir una estructura administrativa pròpia fins al 1840: “Els motius dels benfeytors: l’almoina de Pere Desvilar, porcions i porcioners a la Barcelona del tres-cents”, dins La Corona catalanoaragonesa, l’Islam i el món mediterrani. Estudis d’història medieval en homenatge a la doctora Maria Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona: CSIC, 2013, p. 371-382.